Un món de cares

Una de les primeres coses que ha de fer un nen és reconèixer als seus pares. Pot semblar fàcil, però no ho és gens. Quan mires per primera vegada el món segurament tot és igual d’estrany. No tens cap dada per saber quines coses tenen alguna relació amb tu i quines no. La llum que penja del sostre, la taula del fons, la finestra de la paret, els núvols que passen pel cel, l’arbre que es mou o la criatura que es posa a sobre nostre, tot ens és completament desconegut i res sembla particularment diferent, ja que mai no hem vist res i, per tant, tot és nou. Però durant la major part de la història dels humans, identificar aviat els pares segurament ha sigut qüestió de vida o mort.

Per aconseguir-ho el primer que cal fer és identificar els humans, aquests éssers que son com nosaltres. Un bebè no té ni la més remota idea de com és ell, però aviat començarà a respondre a la visió de les persones. Aviat els mirarà a la cara. De nou, sembla fàcil, però per un bebè, la part important d’un humà podrien ser les mans, els peus, la part del mig de la panxa tant com la cara. I malgrat tot, la cara de seguida crida l’atenció. Quan ho pensem una mica ens adonem que el nostre cervell sembla molt ben preparat per identificar cares humanes.

No és difícil d’entendre. Els nens que tinguessin dificultats per reconèixer les cares dels seus congèneres, no tindrien gaires esperances de sobreviure. Som una espècie grupal, i els individus que no responen als estímuls del grup difícilment se’n sortirien.

Aquesta capacitat que ens empeny a identificar les cares la mantenim al llarg de la vida. Per això podem fer emoticons. Tot el que tingui dos punts on haurien d’anar els ulls i una línia a la zona de la boca ja ho situem a la categoria de cara. I també per això sembla que es dóna un fenomen conegut com pareidòlia, que és el fenomen d’identificar com a cares formes que no hi tenen res a veure. En realitat el fenomen no s’aplica únicament a les cares i també defineix quan veiem, per exemple formes als núvols o siluetes a les roques. Però el cas de les cares és el més freqüent.

Un fascinant compendi sobre la pareidòlia l’ha fet l’amic Tibau al seu blog “Tens un racó dalt del món”. La seva secció “cares del món” és una excel·lent recopilació de pareidolies facials. La imatge del principi n’és un bon exemple.

Aquesta facilitat per catalogar com a rostres coses que no ho són ha causat més d’un embolic. La famosa cara de Mart era un simple cas de pareidòlia causada per les ombres sobre un turó. Però allò va donar lloc a tota una corrent conspiranoica que veia temples, construccions, piràmides i senyals extraterrestres on només hi havia un joc de llums i ombres.

Hi ha qui veu cares a les taques d’humitat de les cases, al fum de les explosions de l’atac de l’onze de setembre o a les marques de cremat de la torrada amb mantega. És un entreteniment divertit sempre que no es caigui en excessos. També cal tenir en compte els condicionants socials. Els cristians tenen tendència a veure la cara de Jesucrist, o de la Verge mentre que els budistes veuen preferentment el Buda.

En tot cas és interessant pensar que aquest divertiment segurament s’origina en la urgent necessitat dels nadons d’identificar als seus semblants.