dijous, de maig 06, 2010

La catàstrofe de la talidomida

Una crítica que es fa en ocasions a la indústria farmacèutica i a la recerca biomèdica en general és sobre l’ús d’animals d’experimentació per determinar la toxicitat dels fàrmacs. D’entrada els investigadors hi tenen poc a dir perquè és un tema regulat per llei, però a més hi ha un argument que es pot reduir a una sola paraula: Talidomida.

L’any 1956 es va comercialitzar un medicament per controlar els marejos, els vòmits i com a sedant durant els primers mesos dels embarassos. Tenia diferents noms comercials, però el principi actiu era el mateix. La n-(2,6-dioxo-3-piperidil)-ftalimida, coneguda com talidomida. Va tenir un èxit notable, ja que no semblava tenir gaires efectes secundaris i s’havia vist que era molt poc tòxica. Però aviat es va descobrir que si que hi havia un problema.

A principis dels anys seixanta els metges de diferents països europeus van adonar-se que estava augmentant molt el nombre de nens que naixien amb malformacions. Principalment veien que les criatures tenien les extremitats molt poc formades o que directament naixien sense braços o sense cames. De seguida es va poder relacionar aquestes malformacions amb el fet d’haver pres talidomida durant els tres primers mesos d’embaràs. El medicament es va retirar del mercat més o menys ràpidament, però ja era massa tard per impedir que entre 10.000 i 20.000 nens d’arreu del món naixessin amb les malformacions.

Posteriorment es va descobrir que la talidomida, al igual que moltes molècules, pot presentar-se en dos formes aparentment iguals, però que són com la imatge vista en un mirall. Igual que una mà pot ser dreta o esquerra, les molècules poden ser L o R. La talidomida tenia efectes teratogènics (que causen malformacions en els fetus) però només una de les dues formes. Per desgràcia, quan es fabricava el medicament en sortien les dos formes en les mateixes proporcions.

Per una altra banda, en aquell temps es dubtava que els fàrmacs podessin travessar la barrera que representa la placenta, però el cas és que si que ho poden fer.

Aquella catàstrofe sanitària va posar sobre la taula la necessitat de controlar molt millor els medicaments que es posaven al mercat. La talidomida havia passat les proves que es demanaven en aquell temps, però era clar que allò va ser insuficient. A més, cada país té les seves regulacions i alguns simplement no en tenien cap.

En realitat el laboratori que la fabricava havia fet proves en diferents animals i no havia detectat cap problema. Però quan es va revisar el treball que havien fet van topar amb experiments mal fets, dades incomplertes i interpretacions errònies. Per exemple, en molts casos no trobaven cap malformació perquè administraven als animals dosis prou grans com per fer els embrions inviables. Si la cria no neix, no es detecta cap malformació. Tampoc van administrar el fàrmac al moment que tocaria ni de la manera que podia donar pistes.

Per tant va quedar clar que per veure si un fàrmac era tòxic, calia donar moltes dosis diferents, en molts moments diferents i a molts tipus d’animals diferents. Això no garanteix al 100 % que als humans no els faci res, però redueix molt el risc i permet saber exactament quins efectes poden esperar-se.

Tot això es va posar en marxa a partir de la catàstrofe de la talidomida. Una desgràcia que no va afectar als Estats Units ja que una funcionaria de la FDA, la Frances Oldham Kelsey, no va veure clar el que afirmava el laboratori fabricant. S’havia publicat un petit treball en una revista que notificava una certa toxicitat de la talidomida i ella es va negar a signar l’aprovació fins que no fessin més estudis per descartar aquell efecte.

Quan es va veure el que passava a la resta del món, els americans van estar molt agraïts a la Frances. I de pas, van augmentar de manera incontestable el poder de la FDA i els requisits que calia exigir a les farmacèutiques abans de posar el mercat res. Això també ho van fer la major part dels països, encara que la FDA segueix sent una referència. Els requisits ara són tant grans que es diu que les aspirines o els anticonceptius orals no passarien el tall. Però és que en aquests temes, és millor pecar per excés de precaució que no pas arriscar-se a repetir un cas com el de la talidomida.

Curiosament, ara s’ha tornat a aprovar l’ús de la talidomida per tractar malalties com la lepra o algun tipus de càncer. Però s’especifica que per prendre-la cal fer-se un test que descarti l’embaràs i cal fer servir dos mètodes anticonceptius. A més, la prova d’embaràs cal repetir-la cada setmana mentre duri el tractament. I és que amb aquestes coses, tota precaució és poca.

11 comentaris :

Anna ha dit...

Tens tota la raó, el procés d'aprovació d'un fàrmac avui en dia és molt llarg, s'han de fer molts estudis en animals (pre-clínica) in vivo i in vitro, i quan fas el primer estudi en humans ha d'estar totalment recolzat per la pre-clínica.

Ara bé, voldria afegir que no només l'FDA és molt estricta en el procés d'aprovar medicaments, sinó que l'agència europea, l'EMEA, també ho és. A totes dues pàgines web hi ha penjades moltes guies clíniques sobre com s'ha de fer cada pas, i a més tenen serveis d'assessorament científic (pagant, per suposat :P) per guiar a les farmacèutiques en el desenvolupament dels fàrmacs.

Normalment, aquí treballem amb l'EMEA i/o amb l'agència espanyola (AEMPS), però ara faré un procés paral·lel EMEA i FDA. Així que ja et diré quins són més perepunyetes!

Carquinyol ha dit...

És que aquestes són una de les coses que s'han de mirar i remirar i al menor indici d'ombra de qualsevol dubte parar-lo tot.

El que passa que arriba un moment (en el camp aquest que en comentes i en qualsevol altra) que els controls esdevenen una mera formalitat, un formulari més, i es fan les proves sense gaires miraments, i aleshores si l'encarregat de controlar-ho tot no hi posa molts miraments (perquè generalment no passa res...) ja la tenim liada.

Realment un cop molt dur per tots aquells afectats als quals no els hi servirà de res allò de "a partir d'això faren més controls"...

Clidice ha dit...

una mostra més que avancem ensopegant. Però avancem, no?

Alepsi ha dit...

I encara hi ha gent que posa el crit en el cel quan els dius que has treballat fent estudis clínics en ratolins... si és que, d'ignorants, el món n'és ple... quina ràbiaaaaaaaaaaaa!!!!

Dan ha dit...

Anna. Doncs a veure que ho trobes, perque tota la fama se l'endú la FDA.

Carquinyol. Potser per això, malgrat totes les proves encara surten farmacs que a la llarga s'han de retirar per efectes inesperats, com els COXIBs de fa uns anys.

Clidice. Si que avancem, si. No en som massa conscients, però avancem molt

Alepsi. Uix. De vegades, quan dic que opero rates, no vegis com em miren. Però per fer estudis de trasplantaments o de fallides multiorgàniques, sinò tens un orgsnismes sencer amb molts organs no se com es pot fer!

Kape ha dit...

Yo no puedo opinar científicamente puesto que no tengo ni idea de los entramados, sólo voy a hacerlo moralmente. A los científicos se les exigen resultados y ya, para ayer si es posible. Si sale bien nadie mirará como o con que se ha investigado, si sale mal saldrá publicado el nombre de la rata, fiel amante y mascota de fulanito de tal.......Solemos movernos y girar nuestra vista en base a lo que nos rodea, si son alegrías nos felicitamos todos pero si sale algo mal, no seremos todos responsables y nuestros dedos señalaran sin pudor alguno. No deberíamos olvidar que la vida en sí es un aprendizaje, para todos.

Joana ha dit...

Abans de posar qualsevol medicament al mercat cal fer moltes, però que moltes proves per estar-ne segurs. Ara, cada cop els prospectes dels medicaments porten més literatura.

Sònia FR ha dit...

Conec a una persona que té una malformació a la mà i que va néixer més o menys a aquesta època... la meva mare m'havia explicat que potser era per un fàrmac que es prenien les dones embarassades, suposo que es referia a això.
Aquesta informació m'hagués anat bé fa unes setmanes, ja que vam debatir a classe l'utilització d'animals al laboratori i buscàvem exemples, però gairebé tot el que trobàvem eren barbaritats fetes a animals, el tema per internet està molt deformat, però vam poder contrarestar molts arguments fàcils simplement ensenyant-los les lleis. I molts dels que estaven totalment en contra van començar a plantejar-s'ho.

Dan ha dit...

Kape. Tienes mucha razón. Y me temo que esto no pasa solo con los científicos. Al éxito nos aùntamos todos, però el fracaso és huerfano y siempre es culpa de otro.

Joana. Si que cal moltes proves. I als prospectes s'han d'incloure tots els efectes secundaris que hagin detectat, per rars que siguin. Sospito que a les farmacèutiques no esl fa gràcia fr-ho, però no tenen escapatoria.

Sònia FR. Doncs si va ser per aquella època és molt probable.
I si que cal anar amb cvompte amb el que hi ha per internet. Pots trobar motles exageracions en tots els sentits i costa triar el que hi ha de cert i el que es pura propaganda.

Sergi ha dit...

Coneixia el cas, però m'he deixat el post per llegir ara a la tarda per poder fer-ho amb calma. M'ha agradat l'explicació que n'has fet. Tant de bo això ajudi a conscienciar alguna gent de la necessitat que tenim de fer servir animals en algunes investigacions. Certes coses no es poden provar directament en humans perquè els riscos són grans. A més, ja sabem que per més proves que fem, sempre se'ns pot escapar alguna cosa, és impossible tenir en compte totes les circumstàncies. Però és millor eliminar les més probables abans de treure un fàrmac al mercat.

Dan ha dit...

XeXu. el problema sempre està en on posar limits. Es barrejen les probes amb animals per avaluar farmacs i les que es fan per avaluar cosmètics. No em sembla el mateix en absolut. I tampoc es pot ignorar que molts tests es van substituint per anàlisis in vitro. A l'industria li interessa sobnretopt perque son més ràpids i econòmics.
I malgrat tot, garantia 100% es impossible. Això cal tenir-ho calr.