La goteta que es fa pregar

Fa cinc anys, quan aquest blog tot just començava, vaig escriure sobre un curiós experiment que estaven fent a la universitat de Queensland, a Austràlia. L’experiment havia guanyat un premi IgNobel, de manera que ja es podia esperar alguna cosa inesperada, tot i que en principi només consistia en posar un líquid en un embut i veure a quina velocitat queien les gotes. La clau era triar amb gràcia el líquid en qüestió, perquè de moment només han caigut 8 gotes i l’experiment va començar l’any 1927!

Es tracta de “the pitch drop experiment” o “l’experiment de la gota de brea” i la idea del professor Thomas Parnell era demostrar que algunes coses poden semblar sòlides, però en realitat són líquides. El que passa és que són molt viscoses, extremadament viscoses, com la que va triar per fer l’experiment, la brea.

La brea és, segons el diccionari “Substància viscosa de color roig negrenc obtinguda per destil·lació de la fusta o del carbó o com a residu de la destil·lació dels quitrans, emprada com a aglomerant i impermeabilitzant, i per a fins medicinals.” Durant molts anys, els vaixells feien servir brea per segellar les juntures. Una pasta negra que en escalfar-la esdevenia líquida i que quan es refredava solidificava. La brea en realitat és una barreja d’hidrocarburs i altres compostos amb noms estranys com ara compostos policíclics heteroaromàtics.

Doncs l’home va agafar brea, la va escalfar i, mentre era líquida, la va posar en un embut amb la sortida tancada. Va deixar que es refredés i solidifiqués durant tres anys, i tot seguit va obrir l’embut. I a esperar...

Resulta que la brea té propietats de líquid. Les seves molècules poden moure’s unes respecte de les altres, igual que l’aigua, però a un ritme molt més lent. Per això es diu que te una elevada viscositat (elevadíssima de fet). Això fa que mica a mica, aquella brea, aparentment sòlida, anés regalimant per l’embut. La primera gota va caure el 1938, la segona va fer-ho el 1947, i ara estem esperant que caigui la novena gota.

El cas és que el ritme de caiguda no és homogeni. Depèn del temps més o menys calorós que tinguin. I des que a la universitat van posar aire condicionat, la cosa s’ha alentit encara més. Les primeres gotes queien cada 8 o 9 anys, però la número 8 va trigar 12 anys, va caure l’any 2000. I sembla que la 9 encara trigarà més.

Això és una mica estressant. Quan vaig escriure aquell article, el novembre del 2005, esperava que la gota caigués cap al 2009 i per això, quan hi he pensat he anat a veure com estava el tema. Però és evident que era massa optimista.

Però fins el aparentment més simple dels experiment pot tenir complicacions, i el responsable actual del projecte, el Professor J S Mainstone es va trobar en un dilema. Quan l’experiment va començar l’embut es va posar sobre un vas de precipitats a una certa altura, però el vas es va emplenant i els gotes tenen tendència a ser cada vegada més llargues. Cal modificar les condicions inicials de l’experiment? Treure les gotes que ja han caigut? Posar a més altura l’embut? La idea era deixar-ho tot tal com va començar, però com diu el mateix Mainstone, si podem admirar catedrals gòtiques és perquè han anat reparant i reposant les parts més desgastades o malmeses pel temps.

Si comparem les fotos antigues amb les més modernes, es veu que si que han retirat el material que ja ha caigut, però l’altura de l’embut diria que no ha variat. Ja veurem que passa en un futur.

En tot cas, esperem que la tècnica no faci més males passades. Perquè el cas és que ningú ha vist caure cap de les gotes. Les primeres era qüestió de sort, ningú s’hi passa gaire estona observant un fenomen tant lent. Mirar créixer una planta és un ritme frenètic en comparació. I en la gota de l’any 2000 ja hi havia una webcam... que es va penjar justament aquella nit.

Potser l’any 2012, o 2013, o quan sigui, hi haurà més sort!