Miracles i Gaudí

El temple de la Sagrada Família és notícia per dos fets d’actualitat. Per una banda, la famosa tuneladora que havia de foradar el carrer del davant del temple ja ha passat, afortunadament sense més problemes. I en segon lloc, aviat rebrà la visita del Papa Benet XVI que consagrarà el temple i el declararà basílica. De retruc, també s’ha parlat del procés que hi ha en marxa per beatificar l’arquitecte Antoni Gaudí. Sembla que bona part dels tràmits necessaris ja estan en marxa i l’escull principal és que cal atribuir-li un miracle. Se n’han proposat dos, però el primer s’ha desestimat.

Quan vaig sentir per primera vegada la notícia del procés de beatificació de Gaudí reconec que vaig pensar que era una broma. Segurament perquè associo els sants amb persones que van viure fa molt temps i amb unes vides excepcionalment notables i no pas amb un arquitecte, per molt notable que sigui la seva obra. Naturalment cal aprofundir una mica en les coses abans d’opinar i, òbviament, no és per la seva obra arquitectònica que se’l vol beatificar.

Els motius són absolutament respectables, encara que em sorprengui la definició d’una “vida heroica”. Però el concepte que realment se’m fa estrany és el de miracle. En aquest cas es diu que una dona de Reus que patia una ceguesa incurable segons els metges, va recuperar la visió quan es va encomanar a Gaudí. Això entraria dins la definició de miracle, que vindria a ser “una intervenció sobrenatural en el món físic de manera que es produeix una acció no explicable per causes ordinàries”. Aquesta és la definició que he trobat a la Viquipèdia, però n’hi ha moltes altres i que poden ser diferents segons la religió. Però en general es tractaria d’un fet que no té altra explicació que una intervenció divina.

I aquest és el problema. Que una cosa no tingui cap explicació és un fet que no es pot afirmar mai. El màxim que podem dir és que no coneixem la explicació. Per exemple, sovint es mostren com miracles les curacions inexplicables. Però aquesta entitat “curació inexplicable” simplement no existeix ja que cap metge, cap científic amb dos dits de seny pretendrà tenir un coneixement absolut sobre cap malaltia. En el cas del càncer, per exemple, les estadístiques diuen que hi ha un cert nombre de cassos que es curen espontàniament. El motiu? No el coneixem, però podem especular. Després de tot, l’organisme disposa de recursos per mirar de curar-se. Ens curem de moltes malalties, i el fet que algunes siguin quasi sempre mortals no vol dir que no hi hagi excepcions. Potser aquelles persones tenen un sistema immunitari amb alguna particularitat. Potser van menjar alguna cosa que va potenciar les defenses del cos, potser van agafar una infecció que va afectar les cèl·lules tumorals...

És clar, pels creients també pot ser una intervenció divina. No hi ha manera de saber-ho, però mai es pot dir que sigui inexplicable. L’únic que sabem del cert és que no ho sabem tot. De fet, la nostra ignorància, en major o menor grau, si que és una certesa.

A més de temes relacionats amb la salut, en altres qüestions passa el mateix. Hi ha estàtues que sagnen. Això era un miracle fins que es van descobrir microorganismes de color vermell intens que podien explicar l’aparició de taques. Si la taca apareix al terra o a la porta no en fem cas, però si surt en una estàtua d’un Sant o en una hòstia, de seguida hi ha qui veu un miracle. Fa uns segles podien dir que no hi havia cap explicació coneguda, però només va ser qüestió de temps que trobéssim una explicació natural.

De vegades, la percepció de miracle arriba a coses molt poc consistents. Un vaixell embarrancat que va començar a moure’s fins tornar a l’aigua. En el mateix relat expliquen que abans havien llençat la càrrega al mar. Per algun motiu el fet d’alleugerir el pes del vaixell no es considera una explicació suficient.

I fins i tot hi ha qui diu que el fet que no caigués la Sagrada família quan va passar la tuneladora pot ser un miracle. En aquest cas tampoc es considera la possibilitat que els enginyers i els tècnics fessin correctament la seva feina.

Per això, quan em parlen de miracles em pregunto que se n’ha fet del sentit comú. Cal dir que molts miracles no s’accepten com a tals per l’Església. El procediment requereix més que no pas la percepció dels seguidors o dels devots d’algun sant. Si més no, en el procediment s’inclou la opinió d’un comitè de pèrits (o metges en el cas de curacions). De totes maneres, al final és més aviat un tema de fe, de manera que la ciència només serviria per descartar els cassos que si que tenen una explicació coneguda.

En els cassos que no la tenen, jo apostaria per la meva ignorància i altres recorreran a la fe. En això ja no hi ha res a dir.