Nanobeneficis i nanoperills

A mida que et fas gran descobreixes que a la vida real les coses mai són blanc o negre. Ens agradaria perquè les decisions serien més senzilles, però el cas és que no hi ha cap cosa bona que no tingui inconvenients. I probablement fins i tot en les coses més dolentes hi ha alguna bondat. Això es fa evident d’una manera molt clara quan apareixen noves tecnologies que presumiblement ens aportaran beneficis però que també és segur que amaguen riscos. I establir si el benefici compensa el risc mai es una cosa fàcil.

Més quan de seguida comencen a cridar i a muntar campanyes els defensors de tot el que sigui una novetat simultàniament amb els crítics amb tot el que sigui una novetat.

Això ja ho veiem amb coses com els transgènics i comença a passar també amb la nanotecnologia. Unes tecnologies que estem començant a dominar i que ofereixen unes possibilitats fantàstiques, però que també comporten els seus perills.

La nanotecnologia vindria a ser tot allò que fa servir materials, eines i mecanismes de dimensions nanomètriques. En realitat no hi ha una definició exacta, però parlem de coses que mesuren menys de la mil·lèsima part d’un mil·límetre. I de vegades, molt més petites i tot. Això vol dir manipular gairebé àtom per àtom i fabricar màquines que tenen mides més petites que les de una cèl·lula.

La gràcia és que amb això es poden fer coses que semblen ciència ficció. Podem fabricar nanotubs de carboni per empaquetar fragments de DNA i enviar-los directament dins les cèl·lules sense que es facin malbé pel camí. Podem encapsular medicaments, com la insulina i injectar-los al cos, de manera que només s’alliberin quan i on faci falta. Podem empaquetar antibiòtics que viatgin fins els bacteris i s’alliberin just on hi ha la infecció evitant que afectin la resta del cos. Podem...

De fet, ja es fan servir alguns d’aquests materials. A la composició d’algunes cremes solars hi ha nanocàpsules que contenen el protector per mantenir-lo més temps unit a la pell i millorar la protecció.

Però també hi ha riscos. Les partícules tan i tan petites tenen molta facilitat per ficar-se per tot arreu. I això inclou el nostre cos. Inhalar-les pot tenir efectes semblants a la inhalació de pols de sílice, un fet que causa malalties com la silicosi perquè aquestes partícules trenquen les cèl·lules dels pulmons. La pell en principi és impermeable, però els porus de la pell serien una via d’entrada potencial. I quan les nanopartícules són a la sang arriben en pocs minuts a tot l’organisme.

Naturalment no es pot generalitzar. Els perills dependran de la mida, del material de que estiguin fetes i de la forma que tinguin. I les coses resulten complicades i estranyes quan parlem de dimensions tan reduïdes. La manera d’interactuar que tenen els objectes s’aparta del que és habitual a escala humana. Coses com la conductivitat elèctrica o del calor, la resistència, la força que fan i la manera d’unir-se entre si tenen poc a veure amb el que estem acostumats. Sabem les línies generals, però fa poc temps que s’està estudiant tot això i els detalls de cada cas concret cal avaluar-los amb molta cura.

Per això ja s’estan constituint consorcis per determinar i explicar els riscos de les nanotecnologies i per suggerir com han de ser les legislacions que se’ls apliquin. Perquè les actuals són clarament insuficients. Faltarà veure quina fiabilitat tenen i si fan la feina ben feta. De nou hi haurà qui els creurà cegament com si fossin persones lliures de tota sospita i plenament immaculades i altres que d’entrada ja no els donaran ni el benefici del dubte i els consideraran per definició corruptes al servei de la industria.

Al final l’experiència de la humanitat indica que si una cosa es pot fer, s’acaba fent. I els beneficis potencials de les nanotecnologies són tan grans que no es poden ignorar. De manera que tocarà descobrir de pressa quines restriccions són assenyades i com cal regular tot aquest nou allau de productes amb els que aviat conviurem.