A finals d’aquest setembre va començar a circular una notícia, si més no, sorprenent. Es deia que la ONU estava preparant un protocol i un delegat per si tenia lloc una trobada amb alguna civilització extraterrestre. L’encarregada de fer de representant de la humanitat (poca broma) seria l’astrofísica malaia Mazlan Othman, Directora de la Oficina de les Nacions Unides per l’Espai Exterior (UNOOSA). Alguns diaris feien broma dient que si ara un alien ens deia “porta’m amb el teu Cap”, al menys ja sabríem a qui buscar. De totes maneres, la noticia va resultar ser falsa i la pròpia implicada ja ha fet un comunicat dient que de tot això res. La conferència que presumptament havia de fer per explicar els detalls si que es farà, però el tema és radicalment diferent (i més raonable per una astrofísica) serà sobre els NEO, o “Objectes Propers a la Terra”.
Però tot plegat m’ha permès descobrir que realment si que hi ha una Oficina de les Nacions Unides per l’Espai Exterior. Una entitat que pensava que només existia a les novel·les de ciència ficció. Aquesta UNOOSA té la seu a Viena i s’encarrega de qüestions relacionades amb la seguretat a l’espai, la legislació i coses semblants. No és cap ximpleria ni malbaratament de recursos. Cal fer lleis internacionals que regulin el que passa allà fora i sembla lògic que siguin la ONU la que s’encarregui de fer-ho. Naturalment que seguirà controlada pels països més poderosos, com tot a la Terra, però en realitat no hi ha cap altre organisme millor per fer-ho.
L’altre funció important és la del control dels objectes propers a la Terra i dels objectes enviats pels humans. Això vol dir fer el seguiment d’asteroides prou grans i que passen prou a prop com per representar un perill. Si algun entrés en via de col·lisió caldria una resposta internacional per fer-hi alguna cosa (sempre que fos possible). De nou, un organisme depenent de la ONU sembla més assenyat que no pas esperar a que el president dels Estats Units prengui una decisió heroica com passa a les pel·lícules.
Però tot plegat també fa pensar en que caldria fer si tingues lloc un (molt) hipotètic encontre amb extraterrestres. Fent servir les paraules del mestre Carl Sagan: “Qui parla en nom de la Terra?”. Potser l’esdeveniment no passarà mai, però potser tindrà lloc la setmana propera. Ara mateix només podem especular, però seria interessant tenir un protocol, per molt teòric que sigui. Al menys un punt de partida sobre el que començar a discutir.
A la pel·lícula Contact, un dels grans problemes que tenien era si l’ambaixador havia de ser ateu o creient, i en aquest cas de quina religió. Pot semblar una ximpleria, però si la immensa majoria de la humanitat creu en alguna divinitat, enviar un no creient seria mal vist per molts. El que passa és que de seguida sorgirien problemes (oficialment no admesos) sobre nacionalitats, races, sexes i cultures. La majoria de la humanitat és de raça oriental, de manera que potser un xinés seria el més representatiu. Podria ser una dona, però moltes cultures s’ho prendrien malament. Els qui han invertit més a l’espai voldrien tenir preferència... El nombre de problemes desafia al diplomàtic més expert. I tot i així, algun dia tocarà triar algú (jo ho espero).
De moment, l’únic document que conec és el del programa SETI amb les directius a seguir en el cas que es detecti un senyal intel·ligent (no pas un encontre, que això és menys probable). Segons diuen el que cal fer és notificar-ho al Secretari General de les Nacions Unides, a la comunitat científica i al públic en general “de la manera més complerta i extensa possible”.
No és un mal principi en teoria. A la pràctica ves a saber com aniria.
5 comentaris :
això si no ens fem l'harakiri col·lectiu abans de no trobar ningú allà fora...
Per cert, que jo posaria d'ambaixadora a la Belén Esteban: si venen amb intencionspoc clares veurien que estem com un llum i ens deixarien córrer !!
Té mira, ahir vaig penjar una conferència de la Jill Tarter. El que ja em sembla més rocambolesc, i després de la pel·lícula Contact encara ho tinc més clar, és la reacció que acabaríem tenint tots plegats. O sigui que si són "llangardaixos d'aquells que es mengen els humans" gairebé ens ho mereixeríem, per "borregos".
Qui ens garanteix que, davant una trobada amb éssers extraterrestres ells vulguin una cimera interplanetària? La seva escala de valors i prioritats pot ser absolutament diferent. Això si som conscients d'haver topat amb una raça extraterrestre o a l'inrevès.
Això d'establir un protocol i tal és una bona idea per si aquests extraterrestres acaben tenint patrons antropològics, però jo diria que seran tan diferents a nosaltres que una comunicació amb ells serà complicadíssima sobretot perquè no tenen perquè voler-la ni demanar-la en els termes que esperem, a part de que poptser tampoc tenim clar si la volen o com la volen.
I tots aquests dubtes, si existeixen i si establim algun tipus de contacte... Crec que per a copsar aquest escepticisme universal (mai millor dit) cal entendre el missatge d'una pel·lícula com Solaris (amb indiferència per la versió) on qualsevol intent de comunicació comença sent impossible i acaba convertint-se en absurd.
la senyoreta gonsales!!!
que no heu vist 'la nit de sant joan' de dagoll dagom?
:-)
Tenint en compte que si mai rebem un missatge de l'espai exterior farà cents d'anys (en el millor dels casos) que s'haurà enviat, podem prendre'ns la resposta amb una certa calma :)
El tema de la ferralla espacial sí que ja és una mica més seriós. Tot i així, l'ONU ha demostrat ser bastant ineficaç a l'hora de coordinar esforços en temes sensibles, i aquest ho és, sens dubte.
Publica un comentari a l'entrada