dimarts, d’octubre 05, 2010

Nobel de medicina: La fertilització in vitro

Aquesta vegada parlar del premi Nobel de medicina i fisiologia no és massa difícil. No es tracta de mecanismes estranys, molècules desconegudes o tècniques misterioses. El guanyador ha estat en Robert Edwards per “El desenvolupament de la fertilització in vitro”, una tècnica de la que més o menys tots n’hem sentit a parlar.

Ara ja sembla rutinària, malgrat que encara representa un gran esforç físic i emocional, sobretot per les mares que s’hi sotmeten. Però als anys 60, quan l’Edwards va començar a interessar-s’hi, eren ciència ficció. A més, per si no n’hi havia prou amb els problemes purament tècnics, hi havia obstacles socials molt importants. A part dels escrúpols religiosos i morals, la infertilitat no es considerava estrictament una malaltia, un problema al que calgués destinar-hi recursos.

En Robert Edwards va fer un plantejament simple. Hi ha molts motius que poden causar la infertilitat en una parella. Problemes per ovular, per fecundar o per implantar l’òvul. Però molts d’aquests problemes es podrien obviar si s'aconseguís dur a terme la fertilització de l’òvul fora de la dona. Això ja s’havia fet en animals d’experimentació, però els humans ja eren una altra història. Allò que en principi és simple, agafa un òvul i molts espermatozoides, posa’ls junts i en poca estona tindràs un embrió en camí, resultava ple de dificultats.

Per començar no és tant senzill aconseguir un òvul, i aviat va veure que no servien si no els obtenia en determinat moment de maduració. Va caldre posar a punt tècniques de laparoscòpia per obtenir òvuls directament de l’ovari. I abans calia fer una estimulació hormonal perquè estiguessin al punt de maduració. Sembla una ximpleria, però si no ho feien així, malgrat que el fecundessin, l’embrió feia una o dues divisions i allà s’aturava.

Va caldre encertar els tractaments hormonals adients, van haver de trobar la manera d’implantar l’embrió, el moment i l’indret. No era igual si s’implantava quan l’embrió tenia dues cèl·lules que si en tenia quatre o si en tenia vuit.

I va caldre aconseguir finançament. Les línies oficials de finançament els van ser denegades. Segurament pensaven que destinar recursos a curar el càncer era més important i els organisme oficials no volien problemes amb organitzacions religioses i morals de tota mena. Per tant van haver de recórrer a donacions particulars. Aquí això del mecenatge és molt poc freqüent, però en països anglosaxons és més habitual. El cas és que mica a mica van anar provant solucions als problemes i finalment, l’any 1978 va néixer la Louise Brown, la primera "bebè proveta" de la història. Cal dir que, estrictament, hauria de ser “bebè placa de cultius”, perquè la fecundació és feia en una placa i no en una proveta.

Actualment la tecnologia ha anat millorant més i més. Malgrat que encara és difícil i complicat (i dur), avui en dia ja han nascut més de quatre milions de criatures gràcies a les tècniques de fertilització in vitro. Molts d’aquells nens, al seu moment han sigut pares i porten vides perfectament normals. Malgrat tot, la tècnica segueix amb una certa controvèrsia com demostra el fet que l’Església Catòlica ha opinat que el premi està completament fora de lloc.

No es pot negar que actuar en els límits de la vida (i també de la mort) comporta un seguit de posicionaments morals i ètics que no tenen fàcil solució. Però segurament als milions de pares que ja tenen al seu fill, aquests dilemes els deuen semblar discussions d’allò més bizantines.

7 comentaris :

XeXu ha dit...

Si podem aconseguir alguna cosa, per què no fer-la? I en aquest cas, si podem ajudar alguna gent a complir la il·lusió de la seva vida, per què no ajudar-los? Ai, és que Déu no vol que tingui fills i per això no sóc fèrtil. Au va! Sempre hi ha qui es queixarà i tindrà impediments morals, els límits són dubtosos, però encara que anem en contra de la selecció natural, per alguna cosa se suposa que som diferents, no? A veure si comencen a caure tabús i ximpleries diverses, la biologia cel·lular té aplicacions molt importants de cara a la qualitat de vida de les persones, no ho deixem de banda. Sembla ser que hi ha qui no s'adona que amb cèl·lules mare es podrien tractar amb èxit moltes malalties (amb molta feina i en un futur, és clar), però les hem d'estigmatitzar.

Res, m'embolico, i dic coses que potser no agraden, però em toca allò que no sona (i que en teoria m'ha de permetre no fer ús de l'invent del senyor Edwards) la gent que posa pals a les rodes a l'avanç de la ciència i la tecnologia. Merescut premi, i tardà, com sempre. La primera nena-placa de petri té la meva edat!! I això ja són uns quants anys de retard en reconèixer el mèrit!

Laia ha dit...

Hehe, la meva profe de Biologia de la Reproducció ens va penjar ahir la notícia al campus... tenia pensat fer-ne un post, però seguir-te el ritme és impossible!!

Realment és un avanç molt important per a tots aquells que tenen problemes per poder tenir fills. No sé gaire com funciona el mètode (això de la laparoscòpia no ho havia sentit mai), però tenint en compte tot el que passa dins el sistema reproductor femení, quadrar-ho tot i poder obtenir embrions viables és una passada :)

Carquinyol ha dit...

Si es fa quelcom per a que la gent no tingui fills... l'Església Catòlica es queixa. Si es fa quelcom per a que la gent tingui fills... l'Església Catòlica també es queixa.

En canvi trobem d'allò més normal que li donin el Nobel de la Pau a un home que té tropes militar escampades per mig planeta.

Realment s'ho haurien de fer mirar.

Clidice ha dit...

Això de l'Església no té "arreglu", val més no fer-ne massa cabal (això i pressionar els polítics perquè no se'ls financiï, no cal dir). Respecte al sistema per la inseminació artificial, malgrat que hagi avançat tant i tant, encara és un bon daltabaix per la dona, tinc una amiga que s'ho va passar fatal amb tot això de les hormones i, al final, per a no res. I pels que diuen que això va contra natura, també hi va seleccionar vaques lleteres o fer gossos de raça i ningú s'escandalitza no?

Dan ha dit...

XeXu. Els Nobel acostumen a anar amb retras. Sobretot per assegurar-se que la cosa funciona. No sempre és així, però en general si. I aquesta vegada encara més. Era un tema "delicat".

Laia. Dona! per treure els òvuls, millor per laparoscpopia que per cirurgia a panxa oberta!

Carquinyol.Realment costa fer-los contents a segons qui. Per sort,( o de vegades, per desgracia) és dificil aturar el progrés.

Clidice. Però no és només l'esglèsia. Hi ha molta mentalitat molt tancada en motls ambits de la societat.

Laia ha dit...

Home... vull dir que no havia sentit mai aquest nom!!!! Ja m'ho imaginava que era alguna cosa tipus endoscòpia...!

Dan ha dit...

;-)