Una paraula que cada cop escoltem amb més freqüència és “biodiversitat”. I no és sense motiu, ja que la pèrdua de biodiversitat és una de les amenaces ecològiques més importants a les que ens enfrontarem aquest segle. El mateix nom indica de que va la cosa. La biodiversitat és una manera de mesurar el nombre d’espècies vives diferents que hi ha en una zona (o en un planeta). I el problema és que aquest nombre està disminuint a una velocitat més que alarmant. Això passa, naturalment, per culpa de la pressiò que exerceix l’espècie humana sobre tots els ecosistemes. Cada cop ens cal ocupar més espai, obtenir més recursos, obrir noves vies de comunicació, conrear més territoris,... I, és clar, per ocupar tot aquest espai, primer cal desallotjar les espècies que hi vivien fins aleshores.
I no es tracta únicament de la desapariciò de les balenes o del linx ibèric. Cada dia desapareix un nombre indeterminat d’espècies vegetals i d’insectes. D’animals superiors el nombre és menor, segurament perquè n’hi ha menys i, potser, perquè la sensibilització social hi posa algun impediment. Ens apuntem a campanyes per salvar les balenes i comprem samarretes amb el dibuix del linx. Però qui es movilitza per salvar una espècie de fongs subterranis de Madagascar? O d’escarbats arborícoles australians? O una varietat poc productiva de blat?
Però algunes dades son impactants. Per exemple, tot i que segons la FAO, encara hi ha centenars de milers de plantes disponibles i útils per l’agricultura, avui en dia l’alimentaciò de la meitat de la humanitat depend tant sols de tres espècies vegetals: l’arrós, el blat i el blat de moro. I si enlloc de la meitat agafem els tres quarts de la població, veurem que es fan servir 12 espécies de vegetals. Tampoc és gaire diversitat.
Certament això té aventatges. Permet els monocultius enormes. Potser son lletjos, sociàlment problemàtics i ecológicament discutibles. Però dada dia cal alimentar una poblacio de sis mil milions de persones, de manera que hem de ser realistes i acceptar que tot no es pot tenir.
Però realista no vol dir cec. Això també crea algunes dependències perilloses. Unes de molt evidents son les econòmiques. Quatre paisos o empreses tenen tot el control i això gairebé mai és saludable per la resta. Però és que, a més, tambè crea una gran vulnerabilitat biológica. Recordeu el que va passar al segle XIX a Irlanda? Tots els irlandesos depenien del conreu de la patata. Tothom tenia patates, menjava patates i vivia gràcies a les patates. Però va arribar un fong que infectava les patates i malmetia els conreus. La plaga va fer que la collita es perdés un parell d’anys consecutius i el resultat va ser la fam, milions de morts, un país empobrit i les grans onades d’emigrants cap Amèrica.
Si avui passés una cosa semblant amb l’arrós, el blat o el blat de moro...
3 comentaris :
Suposo que per sort o per desgràcia, com que d´aquests fongs subterranis de Madagascar no se´n pot treure cap benefici econòmic, ningú es preocupa d´ells, com sempre... el problema de tot crec que és que els hàbitats naturals estan en retrocés per l´extensió dels camps de conreu, cosa que fa que la raó entre desaparació d´espècies i sorgiment de noves varietats està en més desavantatge que mai... al final passarà com a la Illa de Pasqua a nivell global... si és que no hi posem seny :S
Tens rao son faves contades. Massa gent, i tots volem viure molt be, sense tenir en comte el cost de tot plegat. I si, l'illa de pasqua n'es un exemple excel.lent.
M'has fet pensar en un company que treballa des de fa temps elaborant un estudi sobre els tipus de patat que hi ha al món...i n'hi ha una pila. però té una feinada de por perquè moltes espècies estan desapareixent. ja no és que hi hagi menys productes, és que a més hi ha menys tipus de productes.
la trampa de tot el sistema. tu conrea la llavor que et dono, cibernètica i modificada geneèticament of course, i la plantes. veuràs com tens cultius més grans, més sans...menys saborosos- ningú és perfecte...i ...aquí ve la trampa...estèrils. no pots replantar les llavors, i això t'obliga a comprar la llavor....a mi em sona a les històries per a no dormir que m'explicaven fa uns anys per no caure en el parany de les drogues.
Publica un comentari a l'entrada