A principis dels noranta es va anar manifestant un fenòmen intrigant al voltant de les granotes. Cada vegada costaven més de trobar. Al principi no li van donar gàire importància. Jo recordo haver jugat amb granotes i capgrossos quan era petit, però fa molt temps que no en veig. Però pensava: és clar, els indrets on les trobava ara ja s'han edificat, hi ha gent arreu embrutant-ho tot, segur que si anés a la muntanya, on no s'hi arribi en cotxe, en veuria de nou...Això pensaven molts, fins que els comentaris sobre les granotes van ser massa evidents per pensar en fenòmens locals. Notícies similars sobre la desaparició de les granotes (i dels amfibis en general) van anar apareixent per Canadà, Europa, Austràlia, l'Índia i tota Sud-Amèrica. Quan es van fer recomptes, els biòlegs es van adonar que la desapariciò era un fenomen real i que estava tenint lloc a escala global.
Els motius que es van apuntar al principi van ser variats: La destrucció dels hàbitats és un fet innegable en animals que depenen molt de la presència de llocs humits i que tenen una limitada capacitat de desplaçament. L'efecte de la desapariciò de la capa d'ozò també era una possibilitat, ja que la pell dels amfibis és particularment sensible a les radiacions ultraviolades. El mateix passa amb la contaminació en general. Els amfibis absorveixen per la pell moltes substàncies que poden afectar la seva fisiologia. Fins i tot es va parlar de la pressiò dels humans devoradors de potes de granota!
Tot això eren possibles explicacions, però que no acabaven de satisfer. No es menjen tantes "ancas de rana", i el forat de la capa d'ozò és important en determinades latituds, però no arreu. El mateix passa amb la contaminació.
Però ara sembla que s'ha trobat al culpable. O millor dit, la combinació de culpables.
Es tracta de una malaltia causada per un fong. El Batrachochytrium dendrobatidis és un fong que viu a la pell dels amfibis i que, si es donen les condicions adequades, pot crèixer prou com per acabar amb la vida de les granotes. I aquestes condicions son les que estan donant-se cada cop amb més freqüència i arreu per causa d'un fenòmen tristament habitual: L'escalfament global.
Això ens recorda que les coses son sempre complicades. L'escalfament global farà més que desfer el gel dels pols i que augmenti el nivell del mar. La biosfera es com una xarxa, i estirar un nus fa que tot es mogui. En el cas de les granotes, el fong tot sol no es tant greu, i l'escalfament del planeta tampoc. Però la combinaciò dels dos resulta letal pels amfibis, i a escala mundial.
De manera que, diguin el que diguin els experts, els problemes de veritat segurament ens vindran del lloc més inesperat.
11 comentaris :
Els canvis sempre han existit i sempre existiran (una altra cosa és que nosaltres provoquem la seva acceleració) i els qui no s’adaptin als canvis no sobreviuran. És la llei de la selecció natural, i l’home no se n’escapa. Qui sap si d’aquí a pocs segles sobre la terra només hi haurà fongs! (de totes les maneres, vida)
Aixo es el mes probable. La vida es molt resistent i tossuda. Altre cosa es que ens agradi el tipus de vida que hi deixarem. Pero als que ens agrada el mon com es (o era fa uns pocs segles) haurem de fer alguna cosa per mantenir-lo.
Això em recorda a l´efecte papallona, que diu que un aleteig d´una papallona en un lloc es tradueix en l´esdeveniment d´un huracà a l´altra banda... amb això vull dir que les coses que semblen més insignificants són les més importants i que tot, dins de Gaia, guarda una estreta relació. Fins que la gent no se n´adoni de què som una petita peça d´un trencaclosques més gran, les coses continuaran així...
sense entendre-hi gaire, tinc la sensació que la destrucció del planeta d'està accelerant a passes gegantines... tot i així, a algunes zones del berguedà la vida de les granotes també és molt tossuda i, a l'estiu, de nit, s'hi poden sentir cantar els mateixos tòtils de sempre
Jo que em pensava que no hi havia granotes ni gripaus perquè ja no quedaven prínceps blaus...
al final nosaltres mateixos deixarem d’existir...
Els humans som la única espècie que fa mal bé el seu medi. Oblidem massa sovint que depenem d'ell. Un dia, potser nosaltres serem com aquestes granotes...
Jo vaig presenciar un sortida multitudinària de mini granotes d'una gran bassa al lluçanès. Va ser impressionant. No podiem caminar perquè les aixafavem totes. N'hi havia a milers.
També pot passar que una espècie generi les pròpies defenses, no? Recordo una història que em va semblar inversemblant, del tot impossible, d'una espècie d'arbre sudafricà que va generar un fruit verinós com a defensa perquè els fruits que tenia anteriorment se'ls menjaven les girafes i amenaçaven l'espècie. Ho van dedscobrir perquè les girafes morien. Ho vaig veure en un documental al 33, però no és possible, no? Era un documental de broma, oi?
Jo vaig presenciar un sortida multitudinària de mini granotes d'una gran bassa al lluçanès. Va ser impressionant. No podiem caminar perquè les aixafavem totes. N'hi havia a milers.
També pot passar que una espècie generi les pròpies defenses, no? Recordo una història que em va semblar inversemblant, del tot impossible, d'una espècie d'arbre sudafricà que va generar un fruit verinós com a defensa perquè els fruits que tenia anteriorment se'ls menjaven les girafes i amenaçaven l'espècie. Ho van dedscobrir perquè les girafes morien. Ho vaig veure en un documental al 33, però no és possible, no? Era un documental de broma, oi?
al maresme, a casa dels meus pares, cada estiu hi tenim una granota preciosa, enorme i grossa com ella sola. el nostre dubte analfabet és saber si cada estiu (i en fan tres) és la mateixa o estem veient els descendents, o simplement visions...
o potser serà un gripau??
Publica un comentari a l'entrada