On era el cràter?

Ara ja s'accepta que la desaparició dels dinosaures va ser causada per l'impacte d'un asteròide o d'un cometa contra la Terra. I realment la imatge que en tenim es esfereïdora. Un dia de finals del cretaci (ara fa 65 milions d'anys) va tenir lloc una gegantina explosió que envià milions de tones de cendres i roques incandescents a l'atmosfera. Aquest material fos es va escampar pel planeta i en caure va cremar tota mena de vida alhora que es generava molta més cendra provinent dels incendis forestals que es declararen arreu. Desprès, i durant mesos, la foscor i el fred van cubrir un món que devia haver quedat sobtadament silenciós.

Però aquesta hipòtesi ha trigat a ser acceptada. Durant força temps no va estar gens clar el que havia passat. I es van generar moltes altres hipòtesis més o menys imaginatives. Que si els dinosaures es van fer massa grans, que si tenien estrés, que unes oruges els van matar, que els mamífers es menjaven els ous... Totes eren bastant improbables, sobretot perquè, tot i que els dinosaures son espectaculars, aquella extinciò va matar també més de la meitat de les plantes, i els peixos i els insectes...

El que va posar sobre la pista va ser una banda que hi ha en els estrats geològis corresponents al moment de la extinciò. Una línia de roca d'una textura particular, que es pot trobar arreu del mon, i que te la particularitat de ser molt rica en un material rar, l'iridi.

Resulta que hi havia massa iridi dipositat en poc temps. Per això Luis i Walter Alvarez van proposar al 1980 la hipòtesis de l'impacte amb un cos extraterrestre que fos ric en iridi. Semblava una fantasia poc probable, sobretot perquè no hi havia cap cràter tan gran a la Terra com per justificar l'extinciò. I és que un cràter de 150 km no passaria desapercebut! Un augment en l'activitat volcànica de la Terra semblava una explicació millor.

Però la gran ironia és que per aleshores el cràter ja l'havien trobat! El 1978 una companyia petroliera estava fent anàlisis geològiques al Carib i un geòleg va notar unes anomalies magnètiques que suggerien que un gran meteorit havia impactat en aquella zona. Però aquelles dades eren informaciò confidencial i fins que no van començar les explotacions petroleras no ho van fer públic. I, a sobre, quan ho van fer, ningú s'hi va fixar.

No va ser fins anys desprès que l'Alan Hildebrand, un altre investigador que buscava l'hipotètic cràter, va tenir accés als mapes magnètics del Carib i es va adonar que havia trobat el cràter a la península de Yucatan! A un lloc anomenat Chicxulub. L'impacte havia tingut lloc a la línia de la costa, i mig cràter estava submergit. Per això, i per l'erosió, no era evident. La peça final que necessitava aquella teoria fantasiosa havia sortit a la llum.

Aquella extinció va ser el que va permetre que els mamífers proliferessin i que al final evolucionèssim els humans. En aquest sentit, ens va anar bé. Però, per molt espectacular que fos, cal recordar que n'hi ha hagut altres de molt més catastròfiques. Alguna es va carregar el 95% dels èssers vius de la Terra. La dels dinosaures es la més famosa simplement per això: perquè hi havia dinosaures.