Àtoms i raïm

Una de les fruites que més m'agraden és el raïm. Per tot, per la dolçor del raïm moscatell, per la imatge de la verema, que em recorda que comença un nou curs escolar, perque d'ell se n'obtè el vi... i perque el raïm va contribuir a demostrar la teoria atòmica de la matèria.

No es confonem. Parlo de química, no de física atòmica. El raïm te a veure amb la teoria que afirmava que la matèria està constituida per àtoms.

Totes les ciències han tingut uns inicis especulatius, en que s'acumulen dades i es generen algunes explicacions que, més o menys van fent. Però arriva un moment en que apareix una teoria que pot explicar totes les observacions d'una manera coherent. A partir d'aquell moment, la ciència en qüestiò esclata. És el que va passar a la Biologia amb la teoria de l'evoluciò de Darwin. A la física amb la teoria de la gravitaciò de Newton i desprès amb la relativitat d'Einstein. També (i que em perdonin els meus amics psicòlegs) és el que encara no ha passat amb la psicologia. I és el que va passar a la química amb la teoria atòmica de Dalton.

Però les noves idees costen d'acceptar. I l'existència física, real, dels àtoms va trigar molt a ser reconeguda. Durant un temps es deia que com a idea abstracta per comprendre el món podria ser, però s'aquí a que fossin entitats reals n'hi havia un bon tros. En aquell temps hi havia altres teories que eren més acceptades. Mica a mica es va anar acceptant, però hi havia coses que en aquell temps no es podien demostrar directament.

Una d'elles era la existència de les mol.lècules. És a dir, de grups d'àtoms units entre si en estructures estables. I, a més, en teoria podien haver uns tipus de mol.lecules molt curioses. Segons com s'unissin els àtoms surtiria la matèixa mol.lècula pero invertida. Com la ma dreta i l'esquerra. La teoria deia que era possible, però com observar-les?

Doncs va aconsegur-ho un bioquímic molt famós. En Louis Pasteur (que no era metge, era químic). Va observar que una substància obtinguda del raïm anomenada àcid racémic semblava identica a l'àcid tartàric (un altre tipus d'àcid) en tot excepte en una característica: Si passava la llum polarizada al seu través, es desviava en una direcció en el cas de l'àcid tartàric però no ho feia en el cas del racémic. Molt bé, i que? Doncs que en Pasteur també va observar que l'àcid racémic podia cristallitzar seguint dos perfils diferents, mentre que el tartàric ho feia sols en una forma.

Aleshores va agafar cristalls de àcid racémic, unes pinces i molta paciència i va anar separant els dos tipus de cristalls. Desprès els va disoldre, va fer passar la llum polarizada i va tobar que ara un tipus de cristall desviava la llum en una direcciò (igual que l'àcid tartàric) i l'altre en la oposada. I, es clar, la barreja s'anulava mutuament. Resulta que l'àcid racémic era una barreja de mol.lècules d'aquestes que tenen dues formes identiques pero oposades. En Pasteur les havia aconseguit separar... amb unes pinces! I de pas havia demostrat la existència física de mol.lècules.