Un plat, a dins un tros immens de pastís de xocolata, ben farcit de xocolata i amb xocolata desfeta per sobre. Ulls que es dilaten, aromes que desperten als sucs gàstrics, boca que saliveja i la promesa d’un plaer infinit. Que dimonis te la xocolata que és tant plaent?Doncs la resposta son les endorfines. La nostra font interior de plaer.
Tot va començar amb la morfina. Fa temps es coneix que la morfina té un efecte important sobre el sistema nerviós. Fa de narcòtic, analgèsic, provoca eufòria i tambè causa dependència. Però des d’un punt de vista biològic, tot això volia dir que les cèl·lules havien de tenir receptors per la morfina. Alguna cosa que informés a la cèl·lula que hi ha morfina per allà. I al 1973 els van trobar. Varis grups, quasi simultàniament van descriure els que van anomenar receptors opiacis.
Però no era normal tenir receptors per una substància que el nostre cos no fabrica. El més probable era que, en realitat estiguessin dissenyats per alguna altra substància endògena, i que la morfina fos prou similar com per confondre al receptor.
I efectivament. Poc desprès van identificar unes substàncies, molt més potents que la morfina, que el nostre cos fabrica i que activen els receptors opiacis. Degut a la història del seu descobriment es van considerar morfines endògenes, i per això es van anomenar endorfines.
El nostre cos té missatgers pel dolor. Substancies (anomenades algèsics) que les generem quan alguna cosa va malament i que serveixen de senyal d’alarma. Però també en té que compensen el dolor i que ens fan sentir bé, molt bé. Son les endorfines.
De fet, quan estem enamorats, una de les coses que ens passen és que estem inundats d’endorfines. Per això tot ens sembla tant fantàstic. També durant el sexe s’allibera una bona quantitat. I en practicar esport, el cansament del final està associat a un sentiment gratificant. Doncs el motiu és, un cop més, que el nostre cos allibera endorfines. El mateix passa amb determinades músiques que saps que et fan sentir bé.
Curiosament la llet materna en té una bona quantitat. Potser sigui un mecanisme per deixar als nadons, a més de satisfets, contents.
Ah! I riure! El riure també desencadena una onada d’endorfines dins nostre. Mala cosa anar emprenyats sempre!
De fet, quan algú s'injecta drogues com l’heroïna o la morfina s'arriben a tenir nivells en sang moltíssim més alts que no pas els d'endorfines. El que succeeix aleshors és que es bloqueja la síntesi d’endorfines endògenes. El cos interpreta que va sobradíssim d’endorfines i que ja no cal fer-ne més. Per això, quan la droga desapareix, apareix la síndrome d’abstinència. Ja no hi ha heroïna, però és que també han desaparegut les endorfines.
I la xocolata estimula molt la generació d’endorfines. Per això ens proporciona tant plaer. I per això sentim una mena d’addicció a la xocolata, igual que hi ha addictes a estar enamorat (no a estimar, que és diferent) o als esports. El que volem és un bany d’endorfines en sang.
Realment valia la pena descobrir el Nou Mon per moltes coses, però sens dubte, la xocolata n’és una de les importants.
15 comentaris :
Genial, absolutament. Ja l'aviso que la frase "el nostre cos té missatgers pel dolor" me l'apunto per deixar-la anar quan més em convingui...
El seu bloc, senyor Dan, hauria d'estar subvencionat.
La xocolata és de les poques coses que gaudeixo d'elles sols amb la seva olor, podría no tastar ni una miqueta i sentir el plaer igualment. No te hores, com el café, no és car i agrada a tot.hom.
Ara bé, el que més em crida l'atenció del teu escrit és cap al final, addictes a estar enamorats, no conec aquesta addició ni ningú que la "pateixi", encara que imagino que deu ser bastant dolorosa no?.
Un petó i bon dilluns jove.
Perdedor! Gracies. Els missatgers pel dolor son (per exempel) la bradiquinina (per deixar-ho anar amb mes contundencia si cal.
I ostres, no em tractis de voste porfa, que em sento encara mes gran.
Joana! No coneixes cap adicte a l'enamorament? Son els que sols aguanten tres mesos de relacio i necessiten de nou una altre, amb el corresponent "subidon" d'emocions. N'hi ha molts!!
Nu! ;-)
Doncs per a mi la música és de les coses que major plaer em produeix. Hi ha vegades que estic una mica decaiguda però em prenc una dosis de música i torno a ressucitar. Sembla magia. Vinga adéu.:-D
les endorfines... quines grans amigues. Jo intento mimar-les molt. Quan no és xocolata, és una cançoneta, o sinó me'n vaig a buscar el xicot. En canvi, no sóc gens enamoradíssa, però em sembla que no m'ho retreuen
Per això diuen q substitueix al sexe ;P. M'ha agradat saber perquè és tant adictiva la xocolata, un dels meus plaers. Un post molt interessant :)
Cucalella. La musica es genial. pero cal vigilar, hi ha musiques que no generen endorfines sino el contrari. Et fan sentir malament! Cal triar bé! (com en tot)
Mery Cherry. Tu cuida les endorfines, que elles et cuidaran a tu. ;-)
Gudulina. Si que diuen que substitueix al sexe... tot i que cada cosa te el seu moment i millor no anar amb substituts (si es pot).
la qual cosa em fa pensar que si certes persones mengèssim més xocolata deixarien de dependre tant de l'enamorament i podrien tenir relacions superiors a l'any, que és quan aquest sentiment desapareix per donar pas al simple amor.
Dan, tu també ens fas sentir molt bé amb cada post teu! Eres una endorfina?
La veritat és que tens molta facilitat per exposar temes complicats i fer-nos entendre'ls. Gràcies per compartir el que saps.
Dan, m'he permès la llibertat d'enllaçar aquest post teu, en l'últim meu, espero que no et molesti, m'encanta el teu blog, genial!!
Cap problema, home!
Llavors la xocolata que ens crea: plaer o vici?
Tinc el mateix dubte que l'anònim ha escrit anteriorment, si sou tan amables de respondre em farieu un gran favor.
Gràcies.
Tinc el mateix dubte que l'anònim ha escrit anteriorment, si sou tan amables de respondre em farieu un gran favor.
Gràcies.
eis moltes gràcies m'has servit d'inspiració per fer el meu treball de recerca!
Publica un comentari a l'entrada