divendres, de maig 19, 2006

Buscant Troia

Hi ha gent que té les idees clares, molta empenta, capacitat d’organització, prou calers i a sobre sort, molta sort. Son aquells que s’embarquen en aventures esbojarrades i a sobre els surten bé, triomfen i es fan famosos. Realment de vegades fan una mica de ràbia, però també son d’admirar.

I un d’aquests paios va ser en Heinrich Schliemann, un aficionat a l’arqueologia i admirador de l’obra d’Homer que un dia, de petit, va somniar que trobaria les restes de la ciutat de Troia i que, contra tot pronòstic, se’n va sortir!

En Schliemann va partir de la base que la descripció de la guerra de Troia a “la Ilíada” estava basada en fets reals i no era simplement una llegenda. Una bona mostra de com de fascinant és la narraciò d'Homer. Pocs llibres segueixen sent best sellers uns quants milenis després de ser escrits. I això que la narraciò s'acava i et deixa a mitjes sobre el final de la guerra! Però amb tot, la història segueix meravellant als lectors de les diferents èpoques, i el jove Schliemann en va ser un cas extrem. Tant, que va estudiar a fons les dades que contenia el llibre i va decidir buscar les restes de Troia a partir d’aquella informació.

Abans, però va dedicar bona part de la seva vida a fer-se milionari amb diferents negocis pels estats Units, Rússia i Cuba. Desprès va estudiar arqueologia i molts idiomes. Entremig es va casar un parell de vegades i va tenir uns quants fills. Però finalment va decidir que ja estava bé, que tenia prou diners com per intentar el somni de la seva vida, i se’n va anar a Turquia, va comprar un turó i es va dedicar a excavar a l’indret on ell deduïa que hi havia la ciutat de Troia.

Cal pensar que en aquella època, parlem del 1870, l’arqueologia encara era una ciència que tot just començava. Però tot i així, basar-se en les dades del que venia a ser una novel·la d’aventures es va considerar una bogeria. Però l’Schlieman era tossut i entusiasta, i s’ho pagava ell mateix, de manera que no hi havia res a dir. A sobre, la buscava per Turquia, quan aleshores tothom pensava que, en el cas que hagués existit, Troia estaria a Grècia en un indret anomenat Bunarbashi.

Però segons l’Schliemann no podia ser. A Bunarbashi el pendent era molt abrupte, i segons la narració d’Homer, quan Aquil·les lluitava amb Hèctor, van començar a córrer i van donar tres voltes a la ciutat. Podien fer-ho en un indret amb molt pendent? Era poc probable. Calia cercar un lloc més planer, i mes proper a la costa!

I la sort el va somriure! De fet no va trobar una ciutat, sinó que en va trobar 9, edificades l’una sobre les restes de l’altre. De fet el problema va ser identificar quina era la mítica ciutat que va donar lloc a la guerra.

Cal reconèixer que es va deixar portar massa vegades per l’entusiasme i va cometre molts errors, però com podia ser d’una altra manera amb un paio com aquest? També va tenir problemes amb les autoritats turques, quan aquestes es van adonar que moltes vegades els tresors que trobava sel’s emportava. El més famós va ser el que va anomenar el tresor del rei Príam, (tot i que no era de Príam) entre el que hi havia la “Màscara d’Agamèmnon”, que naturalment tampoc no era d’Agamèmnon, però el nom ja va quedar. Malauradament, el tresor va acabar a Berlín i durant la segona guerra mundial va desaparèixer la major part.

Diuen que quan el va trobar va fer que la seva dona fes marxar als ajudants, van amagar unes quantes peces i van anar a casa per admirar-les. Aleshores, rere les cortines i a la llum d'espelmes, li va posar un parell de diademes d’or i va exclamar bocavadat “...els guarniments que feia servir Helena de Troia ara engalanen la meva esposa!”

I és que n’hi ha que viuen vides d’una intensitat i romanticisme envejable.

7 comentaris :

Anònim ha dit...

Hola noi!!! Porto uns dies llegint el teu blog i estic impressionada. M'encanten tots els temes que tractes, sempre són molt curiosos. A més de la claritat en que ho expresses. Només volia felicitar-te. Vinga gràcies!!! Un petó.

Dan ha dit...

Caram! Gracies a tu per les visites!
Un altre petó.

Anònim ha dit...

M'agrada molt aquest blog ja que tant pels temes com pel llenguatge planer es fa molt entenidor per algú amb poca formació científica com jo. Com avui tractes un tema de caire més aviat històric, em sona una mica el tema i sense, espero, ser repel·lent, vull matissar una dada del post que crec no és del tot correcta.

En Schliemann no va trobar la màscara d’Agamèmnon a Troia i per tant aquesta no forma part del tresor de Príam. La història d'aquest arqueòleg romàntic es va veure esperonada per la descoberta de les ruïnes troianes i va voler dur el seu somni un pas més enllà. Ara es tractava de tobar les tombes dels herois grecs que un cop destruïda Troia tornaren a casa, el més conegut és l'Ulisses, protagonista de l'altre relat d'Homer, l'odissea.

Llavors en Schliemann va excavar la ciutat del cabdill dels aqueus, Micenes, allà trobà la màscara en qüestió. Com desgraciadament el romanticisme de vegades no s'avé del tot amb les dades empíriques, resulta que la màscara en qüestió és anterior a l'època de la guerra de Troia. Per tant tampoc és la màscara d’Agamèmnenon com les joies que comentaves tampoc ho eren d'Hèl·lena. Afortunadament, a diferència del tresor de Príam, aquesta màscara està exposada al públic al Museu Nacional d'Atenes.

Dan ha dit...

Coi! Estava convencut que la mascara formava part del tresor de priam. Ara entenc perque no es va perdre junt amb la resta del tresor. Supso que els noms em van fer fer una associacio que no era.
Pero en tot cas, s'agraeix la precisió.

Anònim ha dit...

s'ha de reconèixer que, malgrat els errors, Schliemann va aportar a l'arqueologia una empenta i una nova manera de treballar. Si bé en molts casos, i sobretot pels seus mètodes, no el podríem considerar de tarannà científic, la realitat és que els resultats de les seues recerques són espectaculars. I és que, ¿a qui no li hauria agradat descobrir Troia, la dels carrers espaiosos, o Micenes, rica en or?

Una de les característiques que fan de la Il·líada una obra atemporal, per mi, és el fet que, malgrat parlar de la guerra, és un clam a la pau: tots els personatges l'enyoren i, d'una manera o altra, sempre està en els seus pensaments...

I el millor personatge, de tots i amb diferència, és Hèctor! (no com l'endollat dels déus que és Aquil·les!)

:D

Dan ha dit...

Totalment d'acord. L'Hector és el millor. Fins i tot a l'hora de morir

Anònim ha dit...

Bona tarda! Sent sincera, he arribat aquí gràcies a què m'has fet un comentari (el primer del meu blog =) ), i què menys que donar un cop d'ull a allò que ha escrit algú que ha dedicat una petita part del seu temps de la seva curta vida a escriure't.
Bé, i la veritat és que m'he quedat força sorpresa del què he trobat. T'escric en aquesta entrada perquè m'agrada especialment la cultura antiga, però bé, n'he estat llegint d'altres més referents a les ciències pures o com li vulguis dir. I està bé, trobo que aquesta és una visió molt positiva per què la ciència avançi. No sé, a vegades veig que s'ha deixat de creure en Déu i s'ha començat a creure en la ciència com a entitat "que todo lo puede" i com a portadora de la absoluta veritat. Molts arguments es recolzen en la ciència...quantes vegades haurem sentit lo de "això està demostrat científicament", quan simplement disposem de les hipòtesis "menys dolentes", i aquestes han d'anar evolucionant per no caure precissament en un altre tipus de fe.
Bé, com sempre, és tan sols una opinió. Adéu!

(Sento si el comentari es fa pesat, al cole sempre em deien "NO SAPS RESUMIR!!!")