El desert extrem

Fa uns anys vaig tenir la sort de poder visitar el nord de Xile. Allà hi ha uns quants indrets turístics, però que encara no han sigut assaltats per les multituds, de manera que es manté l’encant. I un d’aquests indrets és “El Valle de la Luna”, al cor del desert d’Atacama. Tenia curiositat per passar-hi, perquè es considera l’indret més àrid de la Terra.

El rècord no és immerescut. La precipitació anual és d'uns tres mil·límetres. És l’únic indret del món on han mesurat humitat ambiental “zero”. I va tenir un període sense que plogués ni un sol dia durant... quaranta anys!!

L’indret és realment màgic, lunar. Un lloc on la geologia és mostra en la seva plenitud en contrast amb la manca absoluta de vida. De fet, alguns dels experiments que van fer les sondes Vicking quan van anar a Mart els havien reproduït en aquell indret i no havien pogut detectar signes d'activitat biològica, ni tant sols microbiana.

I encara que certament hi ha turistes, encara no son multituds i no és difícil allunyar-se una mica, mirar en direcció oposada a la carretera i admirar la solitud inhòspita, però bellíssima, d’un indret tant extrem.

Però tanta sequedat resulta sorprenent. Després de tot, aquell indret no està tant lluny del mar. De fet, el desert d’Atacama arriba fins a la línia de la costa. Certament, a la costa les condicions no son tant extremes i hi ha prou humitat per mantenir una certa vegetació i permetre assentaments humans. Aleshores com és que no hi ha gens de pluja ni humitat al Valle de la Luna ?

La resposta està en l'orografia del terreny. El desert de seguida agafa molta alçada. De mitjana està a més de 800 metres sobre el nivell del mar. A sobre, hi ha la “Cordillera Domeyko”, una petita serralada entre el cor del desert i l’Oceà pacífic. (Petita en comparació amb els Andes, perquè allà gaire res és petit.)

El cas és que l’alçada i les muntanyes fan que la humitat provinent del mar condensi i precipiti en forma de pluja o neu abans de poder arribar a l’alçada del Valle de la Luna. Es diu que és una regió d’”ombra de pluja”. Al món n’hi ha uns quants indrets com aquest. Llocs on les muntanyes barren el pas als núvols.

El cas d’Atacama és prou curiós perquè pots estar mullant-te els peus a les platges de l’oceà Pacífic, agafar un cotxe i en poques hores caminar per un terreny on l’aigua no hi arriba mai. El contrast és brutal.

Però, amb l’excepció del Valle de la Luna, la resta del desert d’Atacama no és completament estèril. Hi ha les llavors de moltes plantes. Alguna vegada plou, i encara que l’interval entre pluges pot ser de varis anys, quan ho fa, la vida rebrota amb una intensitat increïble. És quan tenen lloc les floracions del desert. En poques hores totes les plantes germinen, el desert es tenyeix amb una catifa vegetal que floreix immediatament, cobrint el terra de plantes allà on feia poc sols hi havia sorra. Amb celeritat frenètica, el terreny s’omple de llavors i les plantes moren en uns pocs dies.

I és que la vida és tossuda i persistent. I per poc favorables que siguin les condicions, sempre intentarà resistir. Tant sols cal una mica de nutrients i un xic d’aigua. I paciència.

Tant sols a indrets com el Valle de la Luna no hi ha manera. Però això també és part de la seva bellesa.