Gaia

Els científics acostumen a emetre teories mes o menys complexes i difícils de comprendre. A més, solen ser àrides, feixudes, i avorrides per aquells que no son entesos en el camp. Però de vegades apareixen tocs d’imaginació, i fins de poesia, que fan que algunes teories es popularitzin. El problema és que quan això passa, de seguida es tergiversen i acaben apareixen explicacions i aplicacions que no tenen res a veure amb la idea inicial. Això és una mica el que passa amb una de les teories més atractives que es van proposar fa uns anys. La Hipòtesi Gaia.

La teoria és d’en James Lovelock, tot i que una de les grans defensores de la teoria va ser la Lynn Margulis. La idea és ben simple. Segons aquesta hipòtesi, la presencia de vida fa que les condicions físiques del planeta es modifiquin, de manera que siguin el més aptes possibles per la vida. Segons això, el planeta es comporta com un super-organisme que s'auto-regula. I el nom de Gaia li va venir de la deessa grecoromana de la naturalesa.

Realment, és una idea d’una fascinant bellesa, considerar tota la Terra com un únic organisme que es cuida a si mateix. Alguna cosa que va més enllà de la suma de les parts. I si intentem pensar quin és el paper de l’espècie humana en aquest organisme segurament no en sortim molt ben parats.

Però per bonica que sigui la idea, la Hipòtesi Gaia original no anava tant lluny. Que un sistema és comporti com un organisme, no vol dir que sigui un organisme. I aquest és un detall que en moltes publicacions amb tendències cap a l’esoterisme no tenen en compte. Els ordinadors de vegades sembla que pensin, però no ho fan. (Ja ho se: a algunes persones els passa el mateix.)

Per explicar en què consisteix la Hipòtesi Gaia, la Lynn Margulis, en una conferencia que va fer a Barcelona va projectar una foto de Mart obtinguda per les sondes “Vicking”. Un desert erm on era evident –deia- que no hi havia vida. Desprès va projectar una imatge de Venus, obtinguda per les sondes russes “Venera”. Una planúria de pedres recremades. Tampoc cap rastre de vida. Finalment va projectar una imatge del desert del Sahara. Dunes de sorra torrant-se sota un Sol abrusador. Un extraterrestre pensaria que tampoc hi ha vida a la Terra?

Doncs segons la Hipòtesi Gaia, no cal veure passar un elefant per davant la càmera per saber si hi ha vida. Amb analitzar la composició de l’atmosfera n’hi ha prou. Les atmosferes de Mart i venus són simples. Uns pocs gasos, quatre tipus de molècules generades per mecanismes geològics i poc més. En canvi, l’atmosfera terrestre és, en comparació, inesperadament rica en components diversos. Components que son generats pels organismes vius que hi ha al planeta.

És per causa de la vida, que tenim una atmosfera amb un 20% d’oxigen (mentre que Mart pràcticament no en té) I és gràcies als organismes vius que tenim una atmosfera amb sols un 0.03% de CO2, (mentre que a Mart és de més del 90%). La vida modifica l’atmosfera del planeta de manera que sigui la més apropiada per la mateixa vida. I el sistema es regula d’una manera semblant a com nosaltres regulem la temperatura del nostre cos, o la quantitat de líquid que tenim, o el número de cèl·lules de que estem fets... Tot plegat son processos físics i químics que és poden explicar en termes de termodinàmica i intercanvis d’energia. No cal una explicació que li atribueixi una finalitat o un objectiu.

La Hipòtesi Gaia em sembla fantàstica perquè obliga a pensar en el planeta com una sola cosa. Una entitat on tot està connectat i que es troba en equilibri. Si l’alterem molt, s’arribarà a un altre d’equilibri on, segurament, no ens anirà tant bé.