Les gallines ens troben "guapos"?

Ja he comentat de vegades els premis Ig Nobel que concedeixen als treballs mes divertits o curiosos que troben. De vegades sols és per ridiculitzar-los. Però el lema dels Ig Nobel (Primer riu, desprès pensa) cal tenir-lo present. I és que molts d’aquests treballs fan riure, però tenen sentit. I, si més no, sempre ajuden a pensar una mica.

Ara he estat mirant-ne un, que va guanyar el premi IgNobel de “recerca interdisciplinari” l’any 2003. I merescudament, perquè fins i tot el títol de l’article ja és una mica provocatiu: “Les gallines prefereixen els humans guapos”, d’un grup de la Universitat de Estocolm.

És clar, el primer que et preguntes és: Però quina mena de ximpleria és aquesta? No tenen altra manera de perdre el temps? De totes maneres, potser val la pena mirar-s’ho una mica més atentament. Quasi sempre trobem que el treball si que té algun sentit.

Hi ha coses que son difícils d’estudiar. Potser per massa subjectives. I un bon exemple és el concepte de bellesa aplicat a les persones. I parlem de bellesa en el sentit de “atractiu pel sexe contrari”. És d’aquelles coses que sabem que hi són, les sabem identificar, però costa explicar el perquè algú és atractiu i un altre no. I a més, també hi ha una pregunta evolutiva. Quin sentit té trobar atractius a uns i no a altres?

Hi ha un parell de plantejaments per això: Potser considerem atractius uns certs senyals que indiquen bona salut, gens eficients, capacitat per sobreviure. Desprès de tot, el sexe serveix (evolutivament parlant) per reproduir-se. Seria d’esperar que l’evolució faci aparèixer mecanismes per triar els més eficients a l’hora de reproduir-nos. Quan identifiquem algú que transmet senyals d’eficiència, ens hi sentim atrets. Simple.

Però potser encara és més simple. Potser tant sols ens sentim atrets per senyals identificatius del sexe. Tot i que sembli una obvietat, cal distingir entre mascles i femelles. Potser l’atractiu és, senzillament cap al sexe contrari sense més. Els caràcters més marcadament femenins atreuen als homes i els més marcadament masculins atreuen a les dones. I ara parlo únicament de l’aspecte físic, eh! No de totes les implicacions socials i emocionals que, afortunadament, tenim i que modulen les nostres respostes per fer la vida tant interessant.

Doncs aquests investigadors volien diferenciar les dues possibilitats. I si la segona fos certa, els senyals podrien ser detectades per qualsevol sistema nerviós (tant sols importen les diferències entre sexes) mentre que si la realitat fos la primera, sols notarien els senyals animals de la mateixa espècie (jo no se que considera útil per sobreviure un gat al mirar una gata).

Doncs per això els investigadors van agafar una foto d'una dona (una foto mitjana, ajuntant varies cares de dones i fusionant-les informàticament) i una cara d’un home (també una mitjana de diferents cares) I desprès van generar per ordinador una sèrie de passos intermedis i uns altres ressaltant les diferències. Així tenien unes imatges neutres, i altres de molt marcadament masculines i femenines.

I per fer l’experiment van agafar uns quants galls i gallines i els van entrenar (Si! Te conya la cosa!) amb una pantalla de televisió tàctil que estava fosca o en la que apareixien aleatòriament les cares mitjana de l’home i/o la dona. No els donaven menjar, i quan apareixia la cara de l’home, les gallines obtenien menjar si picaven a la pantalla. Els galls ho havien de fer amb la cara de la dona.

Un cop entrenats (en unes 11-12 sessions n’hi havia prou) van fer l’experiment. A més de la cara mitjana, apareixien també les cares modificades i els experimentadors contaven el nombre de vegades que els animals picaven la pantalla en cada cara. I els resultats els van comparar amb les opinions d’estudiants que valoraven com d’atractives eren les cares.

I els resultats concordaven entre els humans i els pollastres! Com més marcats eren els trets (masculins o femenins) més atractius es consideraven tant per la valoració dels humans com pels picoteigs de les gallines! Per tant, sembla que el que es considera atractiu (tant per humans com per gallines) és la intensitat dels trets que diferencien els sexes.

Realment, l’experiment a mi em sembla que té molts (però molts!) punts febles. Però almenys, he de reconèixer que no és una simple ximpleria i m’ha permès donar voltes a un tema com és l’atracció que sentim per alguns i no per altres. I a més m'ha fet riure, que també és important.