Plantes, aromes i guerres biològiques

Si hi ha alguna planta que identifico amb la Mediterrània, aquesta és, sense cap dubte el romaní Rosmarinus officinalis. Tant bon punt la veig, no puc resistir la temptació d’allargar el braç, prémer unes fulles entre els dits i olorar el regal d’aromes que deixa a la pell. Una olor, la del romaní, que associo a estius secs, a la pols al costat dels camins que s’endinsen en els boscos de color verd-grisós, a calor seca, a brunzit d'insectes i a pedres que cremen.

Naturalment que el bosc mediterrani ens ofereix moltes més aromes. La farigola, l’orenga, la sajolida... Els herbolaris les coneixen bé i de les infusions que se n’obtenen se n’ha descrit tota mena de propietats per la salut.

Però la naturalesa no acostuma a fer regals sense motiu. Aleshores, perquè algunes plantes es prenen la molèstia de fer aquestes olors tant especials? Si analitzem els compostos químics que les generen ens trobem que n’hi ha de molts tipus, que s’han agrupat com a “olis essencials” tot i que químicament son terpens sobretot però també alcaloides i altres. Els poden segregar gairebé qualsevol part de la planta, no sols les flors, també les fulles, les tiges, i en ocasions, fins i tot les arrels.

Però que en treu la planta de fabricar aquests compostos? Doncs encara no és segur del tot, però sembla que son mecanismes de defensa que actuen de molt diverses maneres. Alguns, simplement donen un sabor molt fort i desagradable a la planta i els herbívors la mengen menys. Tots sabem que una mica de romaní per donar sabor a un plat pot ser un toc fantàstic, però si en posem massa, el plat no valdrà res. Altres productes d’aquests són tòxics per les plantes del voltant, de manera que fabricar-ne li assegura a la planta menys competència. També es pensa que alguns poden ser un reclam pels insectes encarregats de la pol·linització. I finalment, alguns podrien ser simplement productes residuals del metabolisme de les plantes que cal excretar d’alguna manera, i fer-los volàtils perquè s’evaporin fàcilment és un bon sistema per deslliurar-se’n.

El que passa és que quan mirem els vegetals que hi ha al bosc ens sembla una imatge pacífica i tranquil·la, però la realitat és que les plantes també estan competint entre elles en una lluita ferotge per l’existència. Es prenen la llum, l’aigua o les sals minerals, s’intenten ofegar físicament, envoltant amb els troncs o les arrels les plantes més febles, i fins i tot s’envien verins, en una lluita similar a la que tenen els animals. L’únic que passa és que el combat té lloc a un ritme tant lent que a nosaltres ens passa desapercebut.

Precisament és perquè moltes de les substàncies tenen efectes tòxics què el regne vegetal resulta ser una font tant important de fàrmacs. En el fons el que fem és aprofitar l’armament biològic d’altres espècies en benefici nostre. I a sobre, ens permeten gaudir de les aromes de la mediterrània a l’hora de cuinar o d’ambientar una casa.

I no penseu que son productes simples. En realitat solen ser barreges de diferents composts. És justament la barreja la que dona els matisos aromàtics a cada tipus de planta. Per exemple, en el romaní, l’extracte que li dona olor conté: pinè, camfè, cineol, limonè, alcanfor, borneol i cariofilè.

No se quines deuen ser les proporcions exactes de cada un dels components, però és igual. Em limitaré a seguir allargant la ma i emportant-me un record olorós cada vegada que vegi una branca de romaní, agraït del regal que em fa el regne vegetal.