Radiacions

Amb l’aniversari de l’accident de Txernovil, s’està parlant molt aquests dies de radioactivitat, radiacions i radioisòtops. I no sempre amb propietat, o precisió. De fet, sovint sembla que simplement es tracti de posar el prefix “radio” per tal de donar sensació de cosa molt perillosa, tòxica, cancerígena i letal. En alguns reportatges s’ajunten les radiacions alfa amb les gamma com si res, tot i que son ben diferents, però, de fet, poca gent ho nota.

Tot i que els detalls són complexos, es pot simplificar el tema considerant tres tipus de radiacions nuclears, les alfa, les beta i les gamma. Però abans cal saber que és una radiació nuclear. Tampoc és tant difícil. Ja sabeu que els nuclis dels àtoms tenen protons i neutrons. Però no poden tenir qualsevol número d’uns i altres. Algunes combinacions son inestables. Aleshores el nucli pateix un canvi, treu el que li sobra i es queda en una combinació de protons i neutrons més estable. Doncs el que ha sortit del nucli és la radiació nuclear.

I deia que n’hi ha de tres tipus. La diferencia és important, perquè les mesures de protecció seran molt diferents, i la por que ens han de fer, també.

Primer hi ha les radiacions alfa. Son les més besties, les que surten de les centrals nuclears, les bombes atòmiques i tot això. Del nucli surten disparats dos protons i dos neutrons. Sembla poca cosa, però si xoquen amb una altra molècula la fan miques. I si la molècula amb la que xoquen és un fragment del nostre ADN, doncs mutació al canto. Amb sort serà una mutació poc important, però si estàs en una zona contaminada per un accident nuclear, n’hi ha moltes d’aquestes emissions alfa. I el problema és que de vegades està en àtoms que respirem i que s’incorporen al nostre cos (com el iode). Això és el pitjor, perquè aleshores les radiacions les tenim dins nostre, i segur que fan moltíssimes mutacions. Mal rotllo les alfa.

La sort és que com son molt grans, de seguida xoquen amb algun àtom. De fet, a poca distancia de la font radioactiva ja gairebé no queden alfes. Totes han topat amb algun àtom. Uns guants de làtex poden ser una barrera infranquejable, i una bona protecció.

Desprès hi ha les beta. Aquestes són més petites. De fet són simplement electrons que tenen molta energia. Com son més petits, si xoquen amb un àtom faran menys destrosses, per tant, la gravetat és menor. Les mutacions que pot causar no son tant tremendes. Però la seva capacitat de viatjar és mes gran que la de les alfa. Els guants ja no ens protegiran tant bé. Cal portar-los sobretot per evitar que material contaminat que emeti betas ens toqui la pell, per exemple i es quedi allà, emetent tota l'estona.

I desprès hi ha les gamma. Aquestes són simplement radiacions electromagnètiques com els fotons. Poden tenir molta energia, però son realment petits i és fàcil que, si ens afecten, fins i tot passin de llarg del nostre cos sense tocar cap àtom (ni fer cap mutació). Per protegir-se de les gamma, quan n’hi ha moltes o son molt energètiques, ja calen capses de plom com a mínim.

Les diferències fan que cada radiació serveixi per coses diferents. Les alfa son per les centrals nuclears, per obtenir energia. Les beta es fan servir molt en investigació, per marcar àtoms que volem saber on van a parar dins una cèl·lula per exemple, i les gamma son molt útils en medicina per obtenir imatges de l’interior del nostre cos. Podem menjar unes farinetes que continguin un emissor de gammes febles i les podrem detectar des de fora, ja que son gamma. Així sabrem on s’acumula (i on hi ha el tumor per exemple).

Tot plegat és un pel rotllo, però val la pena saber-ho. Així és més difícil que ens vinguin amb histories de por quan no toca (de vegades toca, però), i també podem comprendre els usos que pot tenir la radioactivitat.

I és que, com gairebé tot, a la radioactivitat cal tenir-li respecte, però no una por cega. I, sobretot, no es pot generalitzar. Fins i tot en això hi ha classes.