Som campions!

Vàrem patir molt però al final vàrem guanyar. Un partit espectacular i una emoció immensa al final, amb els gols que capgiraven el destí i ens obrien les portes del cel. Finalment el Barça es va fer amb la copa d’Europa i l’esclat d’entusiasme col. Lectiu es va desfermar a l’estadi i a la ciutat. Tots els aficionats van sentir alguna cosa especial quan va entrar el gol de la victòria. Crits, abraçades, fins i tot llàgrimes.

Però perquè tantes emocions simplement per un partit de futbol? Doncs d'entrada perquè tots sabem que determinats esdeveniments van més enllà i no son, diguin el que diguin, tant sols un joc.

A mitjans del segle passat, en Konrad Lorenz va començar a convertir l’etologia en una ciència amb cap i peus. I no, no es tracta d'estudiar els gols de l’Eto’o, sinó de la ciència que analitza el comportament dels animals. Els instints, les reaccions davant els estímuls, les relacions entre individus del mateix grup o de diferents grups. Tot son fets que es poden observar, mesurar i interpretar. Molts són hereditaris mentre que altres són adquirits.

Una ciència que estudia com s’organitzen les formigues en la seva complexa comunitat, com s’enfronta un peix a altres de molt més grans per defensar el territori o quins són els factors que porten a l’èxit en els rituals d’aparellament d'alguns ocells, no podia passar per alt el fet que els humans també som animals, i el nostre comportament es pot avaluar de manera semblant.

Naturalment no és el mateix, perquè la cultura ha tapat bona part dels comportaments instintius que tenim. Per això, quan un mascle veu una femella atractiva, no salta a sobre per intentar copular, sinó que va i s’enamora. O si veus en un aparador alguna cosa que t’agrada, no trenques el vidre i l’agafes, sinó que entres i la compres. L’estímul és el mateix que en els animals no humans, l’objectiu també és el mateix, però els mètodes emprats per aconseguir-ho s’han sofisticat, diluït, modulat, de manera que pot tenir lloc la convivència en una societat tant complexa com la nostra.

Però per un observador atent, els instints segueixen allà. I ahir en vam tenir una exhibició notable. Els gestos exagerats d’alegria, els crits, els pels eriçats, les abraçades i els crits desafiants als seguidors dels altres equips, un sentiment curiós i emocionant de pertànyer a una comunitat que et fa diferent de la resta, un estat afectiu d’exaltació. Tot plegat son sentiments homòlegs als dels ximpanzés quan senten l’impuls de lluitar en defensa del seu grup social.

El que fèiem és simplement donar via lliure a un instint atàvic que tenim gravat en els nostres gens. Com la resta d’animals gregaris, hi ha impulsos poderosos que inciten a participar en l'afirmació i la defensa del grup. Els humans més civilitzats ho han canalitzat cap a l’esport, però la resposta fisiològica és la mateixa. Un mecanisme fisiològic molt útil fa uns milions d’anys, però al que encara responen les nostres cèl·lules.

De totes maneres això no li treu gens de màgia. Que carai! Som campions!!!!