Fred i refredats

Si hi ha una malaltia típica i afortunadament poc greu, aquesta és el refredat comú. Tots la coneixem i l’hem passada moltes vegades. Normalment cada hivern acostuma a caure un refredat que ens té sota mínims quatre o cinc dies. Res a veure amb la grip, que és més seriosa i que dura més temps.

I per evitar el refredat, doncs com el nom indica, el que cal fer és evitar passar fred. Però aquí és planteja una pregunta, perquè el refredat el causa un virus. De fet, no un de sol, sinó que hi ha molts tipus de virus que causen una infecció lleu de les vies respiratòries. Els més comuns són els rinovirus (de rinos, nas) però també els coronavirus i alguns altres.

Per tant la pregunta és, per quin motiu aquests virus ens afecten especialment quan passem fred? O quan ens posem al davant d’un corrent d’aire? O quan anem amb els peus mullats? I perquè de vegades podem anar a la muntanya a passar molt fred i no ens refredem?

El cas és que els virus estan presents sempre a l’ambient i cada vegada que respirem n’inhalem un bon grapat. El que varia són les quantitats, perquè a l’hivern, amb molt més gent malalta el nombre de partícules víriques és molt més gran. I acostuma a haver un període en que les persones afectades encara no tenen símptomes i ignoren que estan infectades. Per tant, segueixen anant a treballar, trobant-se amb altres persones, donant-se la ma i transmetent milions de virus en cada vegada que respiren.

Per tant, si hi ha més virus flotant per l’aire o a les superfícies de les coses i persones durant l’hivern sembla normal que sigui en aquesta estació quan agafem refredats amb més freqüència. Però i el fred que hi té a veure?

Doncs el cas és que tampoc és senzill per un virus infectar-nos. Abans ha d’arribar a l’interior de les cèl·lules del coll o del pulmó, i per fer això abans ha de travessar unes quantes barreres físiques i químiques. Després de tot, el nostre cos disposa d'uns quants mecanismes de defensa.

I una de les primeres defenses són els mocs, una substància enganxosa en la que queden atrapats la gran majoria de virus que respirem. El moc recobreix la superfície de les vies respiratòries per tal de netejar-les de pols, virus i bacteris que anem respirant. I és com una capa en moviment. Les cèl·lules de la tràquea tenen una mena de “pèls” (anomenats cilis) a la superfície, que van bategant rítmicament. Aquest moviment fa que el moc es vagi movent cap a dalt, fins que arriba al coll i és empassat. De manera que el destí final dels virus normalment és acabar enganxats en una pasta de mocs i ser digerits per l’àcid de l’estómac.

Però amb el fred, resulta que el moviment dels cilis s’alenteix, de manera que el moc es mou molt poc a poc i els virus del refredat disposen de molt més temps per arribar a la superfície de les cèl·lules. Aleshores alguns ho aconsegueixen i ja poden començar a fer còpies de si mateixos. És l’inici de la infecció.

Una invasió sense gaire futur, perquè el nostre sistema immunitari pot destruir amb una certa facilitat els virus del refredat, encara que mentrestant ja haurem contribuït involuntàriament a escampar un grapat de virus per l’ambient.

Naturalment, mentrestant, el nostre cos posa en marxa mecanismes per evitar l’entrada de més virus, i entre ells hi ha la producció de més mocs. Un sistema efectiu, però molest. I per això també és important beure molt líquid. En part per evitar deshidratar-nos, però també per mantenir els mocs fluids de manera que puguin ser desplaçats amb facilitat pels cilis de les cèl·lules de la tràquea. I poca cosa més podem fer. Estar abrigats, no fer esforços i tenir paciència. En ser un virus els antibiòtics no fan res, i al haver-ne tants tipus diferents les vacunes tampoc serien efectives.

I una curiositat final. Algú ha calculat que en una vida de setanta-cinc anys ens passarem uns tres anys refredats. Tres anys moquejant, esternudant i tossint!

Pesadets els rinovirus!