L'agonia dels rius

El Fons Mundial per la Natura ha presentat un informe on adverteix que l’estat dels grans rius del món és cada vegada més crític. I això resulta una pèssima notícia que augura que les crisis relacionades amb l’aigua dolça seran cada vegada més freqüents i importants.

Els motius d’alarma semblen diversos. El riu Indo, per exemple està amenaçat pel retrocés de les geleres que l’abasteixen des de l’Himàlaia i per l’excés d’extracció d’aigua per l’agricultura. Un altre cas és el del Riu la Plata, afectat per la presa del Paranà, una de les més grans del món i per 27 preses més al llarg del seu curs. A Europa el Danubi està deixant de ser un riu, per convertir-se en una via de transport fluvial amb tot el seu llit natural modificat. I així podem seguir. L’augment de les temperatures fa que l’evaporació que pateix el Nil quan passa pel Sudan és cada vegada més important..., l’extracció d’aigua del Riu Grande amenaça en d'assecar-lo del tot abans de vint anys..., el Mekong està sobreexplotat.

Però ben mirat, el problema sempre està relacionat amb la sobrepoblació humana i la mala gestió dels rius. Encara apliquem punts de vista i estratègies que anaven molt bé quan la població era poca i els rius grans. Aleshores podíem pescar sense problemes, perquè hi havia prou peixos per tothom. Podíem abocar les clavegueres als rius, perquè la porqueria es diluïa amb l’aigua i se n’anava corrent avall. Podíem agafar aigua per regar els camps, perquè era una fracció molt petita del cabal del riu. La natura té uns marges d’actuació grans, de manera que no ens vàrem preocupar de res més que seguir aprofitant més i més els rius per mantenir la cada vegada més gran i exigent població.

Però òbviament, tot té límits.

En realitat aquest tant sols és un més dels senyals d’alarma que s’envien, però la situació ja era evident des de fa temps. Cada vegada costa més obtenir aigua potable per tothom. Aquí ja tenim problemes, com molt bé saben a les terres de l’Ebre, però realment són irrisoris comparats amb els que hi ha a altres indrets del planeta. Però el cas és que si no és modifica la cultura de l’aigua, més aviat del que pensem deixarem de preocupar-nos per on treure aigua per regar els camps de golf, simplement perquè no hi haurà prou aigua per coses importants de veritat.

I en això hi haurem de posar el coll tots. Començant sobretot pels enginyers hidràulics, que hauran de perdre el costum de mirar els rius com una canonada destapada, plena d’aigua i que cal aprofitar. Els rius són sistemes molt complexos que van més enllà del cabal d’aigua. El fang que arrosseguen té utilitat riu avall, mantenint deltes i aportant nutrients. Els boscos de ribera que s’estenen al llarg dels llits dels rius són ecosistemes extremadament complexos però fràgils. Les algues que hi creixen netegen l’aigua de contaminants...

I resulta particularment irritant quan apareixen dades que indiquen que, en ocasions, fins a un 80 % de l’aigua que s’extreu es perd pel camí degut al mal estat de les canonades o a sistemes de transport poc eficients.

L’aigua serà cada vegada més escassa i cara, i no és cap ximpleria quan avisen que les guerres d'un futur no tant llunyà no seran pel control del petroli sinó de l’aigua. Una bona indicació és el fet que a Kénia l'aigua potable és més cara que la coca-cola... i molts habitants no poden comprar cap de les dues. Un futur gris però irònic pels habitants d’un planeta cobert en tres quartes parts per aigua salada i que no estem sent capaços de cuidar la poca aigua dolça que tenim.