El jardí de l'iceberg

L’expressió “la punta de l’iceberg” vol dir que de determinat problema o situació únicament en veiem una part mentre que el gruix del problema resta amagat. És un exemple molt gràfic, perquè els icebergs amaguen sota l’aigua set vuitenes parts del volum total. Però aquesta dada tant coneguda potser es queda curta i en realitat els icebergs amaguen molt més del que semblava.

El cas és que per causa de l’escalfament global, el nombre d’icebergs al voltant dels casquets polars ha anat augmentant durant els darrers anys, i un grup d’investigadors va decidir estudiar quin impacte tenia això sobre l’ecosistema marí.

Per fer-ho van centrar-se en dos icebergs de mides considerables: un de dos quilòmetres de llarg i l’altre de vint-i-un quilòmetres, i els van anar seguint durant l’estiu del 2005. Van anar recollint mostres a diferents fondàries de l’aigua que envolta les grans muntanyes de gel, van obtenir imatges per satèl·lit i van analitzar totes les variables que els van passar pel cap.

I el resultat inesperat va ser que els icebergs actuen com a punts de fertilització de l’oceà.

Al voltant del gel s’hi troba un esclat de vida marina, primer en forma de molt fitoplàncton, que alhora serveix de nutrients per petits crustacis, que al seu torn fan d’aliment per grans peixos i balenes. I és clar, també hi ha més abundància d’aus i de grans depredadors als voltants. Tot això en una àrea d'uns quants quilòmetres al voltant de l'iceberg.

El motiu, òbviament no és que el gel agradi particularment al fitoplàncton, sinó un fet més evident una vegada hi penses. El gel dels casquets polars és molt antic, de manera que durant molts anys hi ha hagut temps per estar castigat per grans tempestes i implacables ventisques. I encara que els altres continents estan lluny, el vent hi arrossega pols i partícules sòlides. A més, l’erosió a que estan sotmeses les muntanyes de l’Antàrtida fa que alliberin més minerals que aniran quedant congelats dins el gel. Un gel que poc a poc anirà arribant a la línia de la costa i que finalment es desprendrà en forma d’iceberg.

I a mida que l’iceberg es vagi fonent, aquests minerals aniran abocant-se a l’aigua de mar que l’envolta. Però aquests minerals actuen com abonament per permetre que la vida vegetal, les microalgues que formen el fitoplàncton floreixin. Al mar, les algues tenen llum i aigua en abundància, però el factor limitant són els nutrients minerals. Un factor que els icebergs van alliberant per allà on passen.

De manera que un iceberg és molt més que un bloc de gel flotant. És una font de vida marina important, cosa que posa de manifest una vegada més que a la Terra tot està entrelligat. I de vegades de maneres ben insospitades.

El que trobo divertit és que diguin que això també és una manera de reduir la quantitat de CO₂ perquè les algues fixen el CO₂ i elles o els peixos quan moren acaben caient al fons del mar. És veritat, però segur que la quantitat és ben petita comparada amb la magnitud del problema. Si ja ens agafem a coses com aquestes per fer desaparèixer l’excés de CO₂ és que anem molt malament!