El Llac errant

A Xile els diaris han comentat un fet excepcional: La desaparició sobtada d’un llac que hi havia en un indret austral del país, al Parc Nacional Huemules. En aquella regió dels Andes s’hi fan patrulles rutinàries per fer seguiments de la fauna, la flora, la presència de problemes al parc... Però el que no s’esperaven els guardes era trobar-se amb que allà on feia un mes hi havia un llac, ara únicament hi quedava el llit sec d’uns trenta metres de fondària, i amb grans esquerdes al fons.

Ara com ara no hi ha explicació pel fenomen. Potser un petit terratrèmol va obrir esquerdes per on va desaparèixer l’aigua? El riu que alimentava el llac ara és únicament un petit fil d’aigua, de manera que alguns canvis geològics sembla que hi han hagut, però caldrà esperar que s’hi enviïn equips de geòlegs per mirar d’esbrinar sobre el terreny el que pot haver passat.

Però aquesta història m’ha recordat un altre llac, que durant molt temps es va conèixer com “el llac errant”.

Es tracta del llac Lop Nor, que es va guanyar aquest nom perquè apareixia en diferents posicions depenent del mapa que es fes servir. I la seva posició no era irrellevant, perquè es trobava al regne de Lulan, a la part xinesa de la Ruta de la Seda. Va ser a la ciutat de Lop on Marco Polo va fer parada abans d’afrontar el temut desert del Gobi.

Durant molt temps es va culpar als geògrafs i les seves imprecisions de les localitzacions errònies del llac, però finalment la realitat es va anar imposant: Els mapes eren correctes. Era el llac que realment es desplaçava!

El que passava era que la conca del llac era poc fonda i els rius portaven molts sediments. De manera que poc a poc s’anava omplint el llac original i allò feia que l’aigua es desplacés cap un altre indret... que tornava a començar a omplir-se de sediments. Depenent de les pluges o del nivell d’evaporació els moviments eren més ràpids o més lents.

Això ho va poder demostrar una expedició sueca als anys 30, quan van trobar els llits dels antics rius i restes de sediments en els indrets on es deia que hi havia estat el llac. Arrel d’aquesta expedició, l’Sven Hedin va escriure el llibre “The Wandering Lake”, que va popularitzar aquell indret del planeta.

Però igual que ha passat amb el llac xilè, el llac Lop Nor ja no es desplaça enlloc. Finalment els dipòsits de sediments van omplir-ho tot, els rius van anar perdent aigua i on hi havia aigua ara ja no hi ha llac sinó un desert salat i inhòspit. Un indret encara menys acollidor des dels anys 60, quan el govern xinès el va triar per fer proves nuclears durant un temps.

I la darrera curiositat que ens ha deixat l’antic llac Lop Nor és la forma que queda del seu llit. Mirat des de l’espai es pot reconèixer, perquè té una característica forma d’orella humana.

En tot cas, el cas del llac que es desplaçava és una bona demostració que no sempre els culpa dels cartògrafs que els mapes no siguin correctes. De vegades és el terreny el que es mou. Encara que la majoria de vegades som nosaltres els que ens hem perdut i el mapa no en té cap culpa, però això ja és una altra història.