La cicatriu de la Marilyn

Els informatius repetien ahir comentaris sobre unes fotos que van fer a Marilyn Monroe poc abans de morir, i el tema estrella és una cicatriu que sembla que ha causat una gran sorpresa. He mirat un grapat de diaris i sempre apareix el mateix diàleg:

"¿I la meva cicatriu?", va preguntar l'actriu al fotògraf. "No sabia que tingués una cicatriu. ¿Com se la va fer?", va respondre. "Em van treure la vesícula biliar ara fa poc més d'un mes. ¿Creu que la cicatriu es veurà?", va preguntar Marilyn, i Stern li va respondre: "Sí, es veu, sempre es podrà esborrar retocant”.

Evidentment no va fer el retoc i ara tothom descobreix que la dona més desitjada era humana i tenia imperfeccions. Qui sap si, aviat, algú es sorprendrà en descobrir que potser també anava regularment al lavabo.

El que m’ha sobtat és que ningú es pregunti per quin motiu li van haver de treure la vesícula. En tot cas, jo no he vist cap comentari que ho mencioni. Però la cicatriu és prou gran com per captar l’atenció, de manera que puc suposar que la noia va tenir algun problema de càlculs biliars.

La vesícula biliar, o bufeta de la fel, és una mena de sac on acumulem la bilis que necessitarem per fer la digestió. La bilis és un líquid de color verdós i de gust molt amargant. Si alguna vegada heu vomitat, la culpable del color verd i el gust amargant és justament la bilis.

I la funció de la bilis és facilitar la digestió dels greixos. Converteix els greixos que hem menjat, i que poden estar fets una massa semisòlida, en una barreja semifluida. En realitat actua exactament com un detergent que fa que els greixos es desfacin en l’aigua. D’aquesta manera poden ser digerits i absorbits amb molta més facilitat.

I una altra curiositat és que la bilis és fabrica a partir del colesterol. Si! El colesterol té altres funcions a part de taponar les artèries, i la síntesi de bilis és una d’elles. De fet, la secreció de bilis és un dels sistemes que tenim per eliminar l’excés de colesterol, perquè junt amb les restes de menjar seguirà fins al final del tub digestiu i “adéu”. En realitat no tot, ja que bona part serà reabsorbit i per això molts fàrmacs pensats per fer disminuir el colesterol, el que fan és evitar que es reabsorbeixi la bilis.

Però aquesta bilis, si està massa concentrada a la vesícula, pot començar a precipitar. Aleshores es formen petits cristalls de colesterol i sals biliars, que són els derivats del colesterol. Si són molt petits no hi ha problema, però poden arribar a ser grans. Molt grans! Tant que ja parlem de “pedres” a la vesícula o càlculs biliars.

Aquestes pedres poden ser prou grans com per tapar el conducte biliar, el canal per on la bilis va fins al budell. I si això passa apareixen problemes amb noms més o menys complicats com la coledocolitiasi o la pancreatitis.

I la solució passa per la cirurgia. S’extirpa la vesícula i adéu als càlculs biliars. La conseqüència serà que costarà digerir els greixos, que les digestions seran més pesades i que caldrà evitar alguns aliments (entre ells la xocolata), però poca cosa més. Després de tot, la vesícula no és un òrgan vital.

Per tant, suposo que alguna d’aquestes coses li devia passar a la Marilyn, encara que val a dir que, en això tampoc no va tenir sort. Avui en dia ja és poc freqüent deixar una cicatriu com la que li va quedar. Ara ja hi ha tècniques per fer la intervenció amb cirurgia mínimament invasiva, el que anomenem laparoscòpia. N’hi ha prou amb una petita incisió per on s’introdueix un tub que conté l’instrumental quirúrgic necessari i una càmera que permet fer l’extracció de la vesícula.

I per que no es vegi ni aquesta petita incisió, la poden fer a dins el melic, de manera que estèticament no queda cap marca.

Mmmm. Unes fotos de la Marilyn mig nua i acabo parlant de cirurgia biliar. M’ho hauré de fer mirar això.