L'inici de l'inici

Actualment sembla ben establert que l'Univers està en expansió. Quan es mira com es mouen les galàxies s’observa que totes s’allunyen les unes de les altres, com si fossin els punts d’un globus a mida que es va inflant. I la conseqüència evident és que abans estaven més properes que no pas ara, de manera que si imaginem un viatge en el temps cap al passat, al final trobarem un moment en que tot estava concentrat en un únic punt. Aquell punt va esclatar enviant matèria en totes les direccions, i aquell moment es coneix com el Big Bang (el Gran Esclat). Un nom enginyós que ha tingut molt èxit i que, irònicament, el va fer servir per primera vegada i de manera despectiva, en Fred Hoyle, un dels opositors a la teoria de l’Univers en expansió.

Però de seguida ens preguntem, que hi havia abans del Big Bang? I, on va tenir lloc el Big bang? Són preguntes raonables però mal plantejades, perquè la imatge d’un univers esclatant, tot i que sembla correcta en línies generals, també resulta enganyosa. Instintivament pensem en un espai buit, on no passa res i on, sobtadament, té lloc la gran explosió.

Com acostuma a passar amb la física, en tractar aquests temes ja ens movem en camps que escapen a la nostra percepció. Estem dissenyats per manejar coses grans o petites però dins d’un cert marge. Podem comprendre la diferència entre una milionèsima de segon i una milmilionésima de segon, però som incapaços d’imaginar-ho. El mateix ens passa amb les distàncies. Quan parlem de les distàncies entre galàxies, parlem de magnituds que simplement van més enllà de la nostra capacitat per visualitzar-les.

Doncs amb el Big Bang ens passa el mateix. El que va esclatar i començar a expandir-se no tan sols va ser la matèria de l’Univers. El mateix espai on es troba la matèria també va aparèixer en aquell moment. Per això no té sentit pensar on va passar el Big Bang, perquè no existia un espai tal com el coneixem nosaltres. O en tot cas podem dir que va succeir “a tot arreu”.

I amb el temps passa el mateix. El temps va començar junt amb el Big Bang. No hi havia un “abans”.

És un concepte angoixant, perquè ens resulta impossible d’imaginar. Les religions ho arreglen dient que abans i per sobre de l’univers hi havia Déu, però això és una petita trampa. Com que costa acceptar un Univers que apareix del no-res, fem que sigui creat per un ésser aparegut del no-res. Des del punt de vista de la lògica no sembla una solució gaire satisfactòria.

Però el que si que es pot fer és anar investigant sobre el que va passar en els instants immediatament posteriors al Big Bang. I aquí els físics s’hi han lluït. Ara sabem que el Big Bang va tenir lloc fa uns tretze-mil set-cents milions d’anys, i aquest valor l’han obtingut fent servir diferents sistemes per mesurar-ho, cosa que dóna molta consistència a la dada.

Però l’interessant és que hi ha explicacions teòriques per fets que van succeir fins tan sols 10^-33 segons després (Això és 0,00000000000000000000000000000001 segons). La llauna és que ja no és pot anar més enrera. Si ho féssim ens endinsaríem en el que s’anomena “Temps de Plank”, quan el temps deixa de ser fluid. I és que sembla que, encara que l’espai i el temps ens semblen unes entitats constants, potser també funcionen de manera digital. Igual que la matèria està feta d’àtoms individuals el temps transcorre, no com un continu, sinó en petits fragments de temps. I el “temps de Plank” és la mínima unitat de temps.

Per això la física ja no ens podrà portar gaire més enllà en la comprensió del Big Bang... fins que aparegui una nova teoria que ens engrandeixi els horitzons.

La cosmologia és un dels camps del coneixement que trobo més contradictoris. Al mateix temps que ens fa sentir tan infinitament petits, em produeix una sensació d’orgull pensar que els humans podem arribar a comprendre coses tan infinitament grans.