Paludisme d'aeroport

Un entreteniment divertit és anar mirant fotografies antigues d’indrets que coneixem. De seguida ens adonem de com han arribat a canviar les coses en relativament pocs anys. En mirar-les reconeixem edificis, carrers i muntanyes, però sembla un decorat de cine i no una cosa real. La manera de vestir de les persones hi contribueix, i també els vehicles, o de vegades, la manca de vehicles, però segurament hi ha molt més. Potser no en som conscients però la nostra mirada detecta inconscientment mil detalls que li costa encaixar. Apareixen objectes dels que en desconeixem l'ús, mentre que potser trobem a faltar semàfors, pintades a les parets o llums de neó.

Tot plegat ens recorda com de pressa pot arribar a modificar-se el nostre entorn, i segurament aquest és el motiu que ens sorprenen informacions sobre les condicions de vida que hi havia no fa tant temps a casa nostra. Per exemple, sempre associem la malària (o paludisme, que és el mateix) a zones amb climes tropicals i poc desenvolupades d'Àsia i Àfrica.

Per això, de vegades sorprèn descobrir que a zones humides, com ara el delta de Llobregat o de l’Ebre, la malària era una malaltia endèmica. No va ser fins que es van anar dessecant grans zones d’aiguamolls per tenir més terres de conreu, que els mosquits transmissors van anar desapareixent. Però no penseu que parlo de fa uns segles.

La malària no es va considerar eradicada d’Espanya per l'OMS fins al 1964!

Però ara s’ajunten dos factors que poden fer que el passat torni en un dels aspectes menys desitjats. En primer lloc, com no, l’escalfament global. Això fa que mica a mica, les condicions ambientals de terrenys humits vagin esdevenint més adequats per als mosquits transmissors de la malaltia.

Però el més important són els aeroports. Un mosquit no pot venir volant des de l’Àfrica subsahariana... a no ser que ho faci en avió. I si que ho fan!

Ja es comença a conèixer un tipus de malària anomenada “malària dels aeroports”. Consisteix en l’aparició de casos de malària en persones que no han fet cap viatge a zones afectades per la malaltia. Quan s’investiga una mica, resulta que es tracta de treballadors d’aeroports o de persones que hi viuen a prop.

El que passa és que avions provinents de zones endèmiques carreguen mercaderies, turistes... i algun mosquit infectat. En aterrar a un aeroport en la següent escala el mosquit surt de l’avió i pica algú transmetent-li la malaltia.

Fins ara s’han donat una setantena de casos a Europa, encara que resulta molt difícil demostrar quin ha sigut el camí seguit per l’agent infecciós. Massa pocs casos per fer estudis epidemiologies encara. De totes maneres, que aquestes mini-epidèmies es concentrin al voltant d’aeroports que tenen avions amb destins africans i que gairebé no es donin en els que no volen a aquests destins ho fa molt probable.

I això no es limita al paludisme, perquè altres malalties, com el dengue o el virus del Nil, han trobat una manera excel·lent d’expandir-se aprofitant els sistemes de turisme de masses.

Però el problema greu pot ser si alguns d’aquests mosquits troben un ambient idoni per proliferar, com ara uns aiguamolls al costat de l’aeroport. Una amenaça particularment inquietant en el cas de l’aeroport del Prat. I és que encara que sigui poc probable (ara tampoc ens deixarem portar per la histèria) tampoc seria assenyat ignorar-la. Per això, aquesta és una de les amenaces que han de tenir presents els serveis de control de mosquits que ja existeixen.

Moltes vegades es diu que fora saludable tornar a un tipus de vida més tranquil, com el que hi havia abans. Però ja seria mala sort que el que implantéssim del passat fossin justament les malalties!