dijous, de setembre 04, 2008

Les lliçons d’un bolígraf

Una de les llegendes més conegudes de l’exploració espacial és la del bolígraf de l’espai. Si busqueu per internet la trobareu en unes quantes versions més o menys divertides, però un resum vindria a dir:

“Durant la cursa espacial, als anys 60, la NASA va afrontar un problema important. Els astronautes necessitaven un bolígraf per poder escriure a l’espai. Però en absència de gravetat la tinta no fluiria. En conseqüència van posar-se a resoldre el problema i, després d’invertir 1,5 milions de dòlars i uns pocs anys, van desenvolupar un bolígraf que contenia un dipòsit de gas per empènyer la tinta i que permetia escriure a gravetat zero, cap per avall i de totes les maneres possibles. És el “bolígraf espacial”.

Els soviètics van haver de resoldre el mateix problema. Van mirar sobre la taula i immediatament van trobar la solució:

Van fer servir un llapis.”

De fet, es poden trobar diferents versions semblants, com si fos un “meme” que va evolucionant en l’ecosistema virtual. N’hi ha que afirmen que la NASA va encarregar-ho a una consultoria., que van trigar deu anys, que no era 1,5 sinó 12 milions de dòlars... N’hi ha per a tots els gusts, però la idea és la mateixa. La manera com es van complicar la vida cercant respostes d’alta tecnologia a un problema que podia afrontar-se amb tecnologies simples barates i conegudes.

Realment, el missatge de la història és molt clar, únicament cal tenir present que la història en si mateixa és falsa, un mite, una llegenda urbana.

Encara que a la resta del món ens encanta riure'ns de l’infantilisme dels americans, és ridícul pensar que fossin tant curtets. I la realitat és que ells també feien servir llapis al principi dels vols tripulats a l’espai.

Ara bé. Si us fa gràcia un bolígraf espacial si que el podeu comprar. Perquè hi ha una empresa (que no té res a veure amb la NASA) que els ha fabricat i comercialitzat. Per desgràcia, a la web indiquen que no fan enviaments internacionals, però si passeu pels Estats Units sempre us podeu firar amb un record d’alta tecnologia.

El cas és que hi ha astronautes que se l’han comprat per portar-lo en missions orbitals. Entre ells l’espanyol Pedro Duque.

Però el que trobo millor va ser un text que va escriure el mateix Pedro Duque des de l’espai i que van publicar uns quants diaris. La segona vegada que va anar a l’espai ho va fer des d’una nau Soyuz russa. Allà el seu instructor li va donar, lligat en un cordillet un bolígraf normal i li va explicar que, en realitat, els russos sempre havien fet servir bolis normals quan anaven a l’espai. En Pedro Duque el va agafar i, segons explica, també en va agafar un dels de propaganda de l’Agencia Espacial Europea (per si els bolis russos tenien algun secret amagat).

Doncs el cas és que el boli normal funcionava perfectament a l’espai! No és cert que la gravetat zero impedeixi que la tinta del bolígraf flueixi!

En desconec el motiu. Potser la tensió superficial sigui suficient per forçar la tinta a sortir. A la Terra la gravetat ho impedeix, però a l’espai potser no.

En tot cas, aquesta història real ens dóna un missatge que tampoc té desperdici i que el mateix Pedro Duque apunta: De vegades pensar massa les coses, donar-hi massa voltes, tampoc és un bon sistema. El millor és anar i provar-ho.

Ep! I amb això no vull dir que les coses no calgui pensar-les abans. Però únicament amb raonaments no podem anar massa lluny. A un nivell més elevat podríem dir que la filosofia per si sola no ens resoldrà res. Però la ciència sense uns plantejaments raonats tampoc és un bon camí. Per això aquests dos camps del coneixement, la filosofia i la ciència, resulten tant interessants i complementaris.

No deixen de ser l’art de plantejar les preguntes i l’art de trobar les respostes.

14 comentaris :

Joana ha dit...

Benvingut de nou...
Ptonets

nephew ha dit...

Això demostra que la competitivitat i les ganes de guanyar que es poden tenir et fan còrrer i anar per camins més llargs i a més, t'impedeixen veure una solució que està a poc temps i diners de distància. Els soviètics deurien pensar que no valia la pena còrrer per una cosa com aquesta i això els va permetre veure un llapis damunt la taula.

Carquinyol ha dit...

és que raonar massa sense provar les coses al final només comporta greus problemes d'embolics mentals i complicacions innecesàries. Sovint les millors solucions són les més senzilles.

Llengot ha dit...

Genial! XD

Alasanid ha dit...

Jo havia pensat en el llapis i com en molts casos els soviètics van trobar la solució més econòmica.

D'altra banda estic segur que el bolígraf americà ha de ser una meravella i també deu funcionar el condicions força adverses.

xes:sex ha dit...

Moltes vegades en llegir un article dels teus, em treus un somriure a mig camí entre el cor i el cap.
Un plaer llegir-te.

sants ha dit...

De fet Dan, a l'Illa (Diagonal) hi ha una tenda de bolígrafs que venen el famós boli de la NASA (i realement, com vaig comprovar més tard, és el mateix que venen en el Museu Nacional de l'Aire i l'Espai a Washington). En teoria escriu sense gravetat, damunt de qualsevol superfície i a sota l'aigua.

En el mateix museu exposen en una vitrina els bolígrafs utilitzats pels astronautes.
Sí que era fàcil un llapis, sí...

Sònia FR ha dit...

Ja l'havia sentida, la història. És divertida i, realment, no m'estranyeria que els americans haguessin fet una cosa així...
Per cert, acabo de probar d'escriure al revés i el bolígraf funciona una estona, suposo que fins que la tinta baixa cap avall :P

Dan ha dit...

Joana. Tu també benvinguda i molts petonets.

nephew. És allò de: "els arbres impedeixen veure el bosc"

carquinyol. Realment, sempre que hi ha dues sol.lucions, es preferible la més senzilla.

Llengot. El boli o el llàpis? :-D

alasanid. Però el millor es que no cal llapis ni boli espacial. Amb un bic normal n'hi ha prou.

xes:sex. gràcies! Aleshores es que l'apunt aconsegueix just el que intento!

Sants. Doncs ja me'ls miraré. però sospito que seran una mica cars, i tampoc escric gaire sovint cap per avall...

sònia fr. El cas és que si que serien capaços, si.

Alasanid ha dit...

Però hi ha una cosa que no tenim gaire en compte, en microgravetat no existeix amunt i aball, i per això deuen funcionar els bic.

El millor mètode crec que seria una bona placa de marbre i anar esculpint. Així farien part de l'exercici que tan demanen jaja.

Jesús M. Tibau ha dit...

una bona llegenda urbana amb missatge i tot. AL final, la pràctica és el nostre millor mestre/a

Anna ha dit...

ostres, quants missatges en un sol post! moltes coses sobre les que reflexionar :)

francesc ha dit...

molt interessant, i com tu dius, tot un art el de plantejar-nos preguntes i cercar-ne solucions, a vegades les simples són les més idònies :)

salutacions

Toni Gallardo ha dit...

Hi ha un acudit, que s'explicava fa anys, sobre les diferències entre enginyers i arquitectes. La diferència està en la solució que donen al mateix problema. Hi ha d'haver un concert amb una estrella del rock i s'ha d'impedir que el públic puji a l'escenari.

L'enginyer excava un fossat al davant, l'omple d'aigua i hi deixa anar cocodrils, taurons i piranyes. Davant del fossat, posa un camp de mines de cinquantra metres d'amplle. I al davant, un filat electrificat i defensat amb nius de metralladores.

L'arquitecte és el professional que com a solució posa l'escenari un metre és alt.

No sempre, però generalment la solució més senzilla és a la vegada la més eficaç.