divendres, de setembre 05, 2008

L'ombra de sa majestat és allargada

A principis del segle XVIII estava passant un fet interessant a Europa. La població de rates, que històricament havia sigut de rates negres Rattus rattus anava sent substituïda per una altra espècie de rates, la rata comuna (o rata marró) Rattus norvegicus. Aquestes nouvingudes provinents de l’Àsia eren més adaptables que les rates originals i van començar a proliferar amb molt èxit. Això va fer que esdevinguessin un problema fins i tot pels europeus d’aquells temps, acostumats a viure en condicions higièniques discutibles.

De fet, la població de rates va créixer tant que a Anglaterra, per tal de controlar-ne l’excés, es va crear un nou ofici: el de caçador de rates. I, com no podia ser d’altra manera, a palau hi havia el “Caçador de Rates Reial ” (Royal rat catcher).

Doncs bé, un d’aquests caçadors de rates reials es deia Jack Black i, a mitjans del segle XIX, treballava al servei de la Reina Victòria d’Anglaterra. En Jack Black, a més d’eliminar les rates, també en capturava de vives per un joc que tenia un cert èxit en aquells temps: Concursos de gossos caçadors de rates. Es tractava de deixar anar unes quantes rates en un tancat i veure quin gos en matava més en menys temps. Eren altres temps.

Però quan en Jack Black capturava rates amb alguna característica peculiar, les guardava per criar-les i vendre-les com animals de companyia. Això, que d’entrada ens pot fer angunia, no és tant estrany. Encara avui hi ha llocs on les rates es venen junt amb ratolins, hàmsters, conills o tortugues com animals de companyia. Quan porten unes quantes generacions en captivitat tenen un comportament molt diferent de les rates de claveguera. De fet, actualment hi ha associacions de criadors de rates i ratolins igual que n’hi ha altres de peixos d’aquari o d’ocells.

Doncs en aquell temps, sembla que a les dames de palau els feia molta gràcia disposar d’una gàbia amb un parell de rates de colors sorprenents, com ara albines, grogues o amb taques. Diuen que una de les clientes de Jack Black va ser l’escriptora Beattrix Potter, i una altra va ser la pròpia Reina Victòria.

Amb els anys, la moda de tenir rates com mascotes va anar desapareixent, però en aquell temps era un fet habitual. Per això, en Jack Black va vendre una partida de rates albines a una botiga de mascotes francesa. I resulta que, molt poc temps després, aquests distribuïdors d’animals van servir un grup de rates albines a un institut mèdic dels Estats Units. L’institut Wistar de Filadélfia.

Aquest institut, que forma part de la Universitat de Pennsylvania, va començar a criar aquells animals, per fer experiments del que ara anomenem biomedicina. Les rates albines eren més dòcils que les salvatges, i a base de criar-les entre elles generació rere generació van acabar per ser genèticament molt homogènies. Això feia que els experiments fossin més reproduïbles que si agafaves cada vegada un tipus de rata diferent.

Doncs aquella soca de rates ara es coneix com la “Rata Wistar” i va ser la primera soca ben establerta que es va fer servir per l’experimentació mèdica. Actualment les rates Wistar es poden trobar als laboratoris d’arreu del món. Després es van anar establint altres soques amb diferents característiques. Les rates Sprague-Dawley, les rates Lewis, les rates Zucker... que s’adapten millor a un tipus d’estudis o altres. Però les Wistar van ser les primeres.

Per això, quan veieu imatges de científics treballant amb unes rates blanques, és molt probable que siguin rates Wistar. Nosaltres mateixos les fem servir al laboratori.

I això té la seva gràcia, perquè la propera vegada que agafi una rata tindré ben present que és descendent d’un d’aquells animals capturats per Jack Black al servei, ni més ni menys, que de Sa Majestat la Reina Victòria d’Anglaterra.

12 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Curiós. I encara més que a un home amb cognom Black se li recordi per un grapat de rates blanques !!

Eli ha dit...

Quina canya!
Mira no coneixes la rata Felisa?
La rata que da risa???!!! ja,ja,ja
Doncs no fa gaire vaig escriure sobre ella!

http://somriueselmillorquepotsfer.blogspot.com/2008/07/el-nostre-aprenentatge.html

nephew ha dit...

I les rates Wistar es fan servir a tot el món o només a Europa?

Anna ha dit...

ostres, dan, has tornar amb les piles carregades, aquests posts post-estiuencs són boníssims!

Coses de la vida, no havia sentit a parlar mai d'en Jack Black fins que vaig llegir El ejército de las sombras a final d'agost, i ara me'l treus tu també aquí i a més me'l relaciones amb el laboratori. Espectacular!

Dan ha dit...

carquinyol. Doncs en Black Jack va ser el royal rat catcher mes famos de tots els temps.

eli. Ei! Molt bo el video de la rata Felisa.

nephew. Es fan servir arreu del món mundial.

anna. En Jack Black surt al ejercito de las sombras? Ostres, l'haure de llegir... ara quan acabi la meva entrada al mundodisco.

Sònia FR ha dit...

Interessant i curiós, com sempre ^^ No sé com hi ha gent que pot tenir rates com a mascota... hi ha gustos per tot.
Els ratolinets blancs de laboratori també provenen d'aquestes? Que jo sàpiga, rates i ratolins no són el mateix. Bé, estic una mica peix en aquest tema. Apa, adéu!

Dan ha dit...

sònia fr. Si que hi ha gustos per a tot. I no creguis, les rates no son tant esquerpes com ens sembla. Es una questiop cultural.
Els ratolins i les rates no tenen res a veure. Son especies animals diferents del tot.

Llengot ha dit...

I té alguna cosa a veure en Jack Black amb el Blackjack?

Nica ha dit...

Molt curiòs cap a on porten els fets casuals de la història! Per cert, que als països nòrdics hi ha molta gent que té ratetes com a animals de companyia, jo tenia una amiga que en tenia, i eren molt bufones ;-)! Suposo que tot és qüestió d´acostumar-se, com molts altres rasgues de les cultures del món...

Dan ha dit...

Llengot. Ostres, dons aquesta si que no la se. Jo diria que no, però els camins dels noms son sorprenents i plens de sorpreses.

nica. I aquí mengem conill, una cosa que a molts llocs els esgarrifa perquè son animalets de companyia.

sants ha dit...

Quina ràbia! i jo treballant amb rates Sprague Dawley que no tenen res d'aristocràtic!!! ;)

Dan ha dit...

Sprague Dawley! Que plebei.