Protecció imprescindible

Malgrat que l’agost ja queda enrere, a l’estiu encara li queda una mica. I també al bon temps. Amb la tardor vindran els dies més curts, grisos i plujosos, però hi ha qui sembla pensar que això funciona com un interruptor i que a partir de l’u de setembre ja cal anar més abrigat. En realitat a mi ja m’està bé que pensin així, perquè ara és l’època millor per anar a la platja. Encara fa bo, l’aigua no està freda com al juny, les aglomeracions de banyistes es redueixen d’una manera considerable i els preus baixen. Que més es pot demanar?

Per tant, encara no guardaré el protector solar. Un element imprescindible per anar a prendre el Sol, però també una causa de problemes que cal tenir en compte. Ningú discuteix l’eficàcia i la necessitat de protegir-se dels rajos del Sol. Però això, de vegades és un arma de doble tall.

El problema és que, de vegades no ens protegeixen tant com creiem i això ens pot portar a un excés de confiança que cal tenir en compte.

La idea de les cremes protectores és crear una capa a la pell amb substàncies que evitin l’arribada de les radiacions ultraviolades a les cèl·lules. Això és perquè aquestes radiacions (els famosos rajos UVA i UVB) són les que causen mutacions a l’ADN i afavoreixen l’aparició del temut càncer de pell. Encara serien pitjors els rajos UVC, però aquests són absorbits per la capa d’ozó que hi ha allà dalt a l’atmosfera i no arriben (de moment) a la superfície.

I per desactivar els rajos UV hi ha dos estratègies. Una és fer servir productes que simplement els “tapin”. Un efecte purament físic. En això s’han fet servir molt les sals de titani. El que es fa és afegir a la crema òxid de titani o productes similars com el zinc en forma de micropartícules. Es queden sobre la pell els rajos solars hi reboten.

El problema és que donen textures espesses i tenen color blanc, de manera que quan te'l poses quedes prou empastifat.

Després hi ha una altra estratègia. Fer servir substàncies químiques (àcid para-aminobenzoic, oxibenzones...) que són absorbides per la pell i que reaccionen amb els rajos UV. Idealment aquestes molècules tenen una reacció que fa que tornin a emetre radiació, però ja no en forma de UV sinó en estats menys energètics i inofensius. Així, els UVB no reaccionen amb el ADN sinó que ho fan amb els compostos del protector i queden desactivats.

Com és de preveure, res és perfecte, i aquests compostos protegeixen bastant contra els UVB però menys enfront els UVA, de manera que cal anar en compte. A més, de vegades, les interaccions d'aquests compostos amb els UV fan que es generin radicals lliures i productes similars que tampoc són sans per la pell.

A la pràctica, el que es fa és combinar els protectors físics i els químics, de manera que s’aconsegueixen unes cremes protectores que poden ser molt efectives... si es fan servir correctament.

I aquí entra el gran problema d’aquests productes. El grau de protecció que ofereixen. El famós “factor de protecció solar”. La teoria és simple. Un factor de protecció 2 vol dir que un cop aplicat podràs prendre el Sol dos vegades més temps amb els mateixos efectes que si no portessis protector. I un factor 10 vol dir que si trigaves 5 minuts a cremar-te, amb el protector trigaràs 50 minuts.

Però cal llegir la lletra petita. Per aconseguir aquests efectes la quantitat de protector que posem resulta molt important. I gairebé ningú s’aplica el que cal. Els càlculs es fan considerant que ens posem uns dos mil·ligrams de protector per centímetre quadrat de pell. I això és molta crema! Per fer-ho correctament ens hauríem de posar uns 30 grams de protector cada vegada.

A la pràctica és millor no refiar-se cegament del número de factor de protecció que posa el pot i considerar que en realitat obtindrem la meitat o menys de protecció. I és que pensar que estàs protegit, quan en realitat no ho estàs tant, pot ser molt perillós.

Ara ja estem morenos, el Sol no crema tant i és menys greu, però el proper any cal tenir-ho en compte!