dimarts, de novembre 25, 2008

Aroma provençal

Cada indret del món té uns trets particulars i característics que el fan diferent de la resta. Amb ells es generen, per bé i per mal, tots els tòpics i la personalitat dels paisatges. Els penya segats de la Costa Brava, els camps de blat amb molins de La Mancha o els camps de tulipes d’Holanda. Doncs si una imatge pot definir i simbolitzar la Provença francesa és la dels camps de lavanda.

Passejar per aquests camps quan han florit és tot un plaer pels sentits. El color que s’estén quilòmetres al voltant, el brunzit de milers d’abelles que van movent-se de flor en flor i, sobretot, l’aroma embriagador de la lavanda fan que et puguis arribar a sentir en pau amb el món.

Molts vegades les plantes guanyen interès comercial en indrets allunyats del seu origen geogràfic, però en el cas de la lavanda no ha sigut així. La lavanda, espígol o també lavàndula, és originària d’aquestes contrades mediterrànies i ja era apreciada pels antics romans, que a més de bastir imperis, també sabien viure d’allò més bé. Ells van ser els primers, al menys que en tinguem notícia, a fer-la servir en els banys per aromatitzar-los i per aprofitar les propietats relaxants de l’aroma de lavanda. Possiblement sigui per aquest motiu el nom de lavanda, que antigament es deia lavandarius, derivat del llatí “lavare”, que vol dir rentar.

El nom botànic és Lavandula angustifolia, però cal vigilar perquè de lavandes n’hi ha moltes espècies, com la Lavandula stoechas, L. latifolia, L. dentata, L. viridis, L. pinnata,... cada una amb les seves característiques particulars i la seva utilitat única.

Això de les bossetes amb flors de lavanda per donar bona olor a indrets tancats (sobretot armaris) no és un invent dels venedors de souvenirs francesos. En realitat s’ha practicat durant segles a tota Europa amb resultat sempre refrescants.

A més, la lavanda va tenir un cert èxit durant l’epidèmia de pesta negra que va delmar Europa a l’edat mitjana. Era la base d’alguns dels remeis que es van fer servir en aquells temps, però que tenia un cert fonament. L’olor de la lavanda allunya les puces, que eren les que transmetien la malaltia, de manera que en això la van encertar, si més no, una mica.

Això era perquè, com acostuma a passar, la planta fabrica aquests compostos no amb la intenció de fer-nos la vida més agradable sinó precisament amb idea d’allunyar els insectes. Realment no n’hi ha gaires que puguin alimentar-se de plantes amb una concentració tan elevada d’olis essencials.

Tot i així, cal una tona de plantes de lavanda per aconseguir nou quilos del seu oli essencial. Encara que actualment, els compostos de lavanda ja es fan per síntesi química, i el seu conreu està com a mínim estancat. Ah!, i allò que dóna més rendiment no son tant les flors com les fulles i les tiges. Les flors fan bonic, però la resta de la planta fa més olor. Com sempre, no és tracta d’un compost únic, sinó d’una barreja d’essències, que en el cas de la lavanda inclouen linalool, acetat de linalil, geraniol, cumarí, furfural i borneol, en proporcions que poden modificar-se subtilment per aconseguir un aroma més o menys intens.

Però en tot cas, allò que no té preu és la calma que s’experimenta un dia tranquil, a un poblet de la Provença, mirant els camps de lavanda mentre, a l’ombra et regales amb un vas de Pastis sense gens de pressa.

11 comentaris :

kika ha dit...

i la lavanda en infusio esta bonissima, saps quins efectes te?

Carquinyol ha dit...

Bellesa, utilitat i bona olor tot en un... es pot ben dir que la lavanda és un autèntic plaer pels sentits.

I si, com diu kika, la infusions a més estan bones, més al seu favor !!

Anònim ha dit...

Per uns moments m'he vist allà, quin gust!!!

Agnès Setrill. ha dit...

Trobo tant agradable l'olor de l'espígol, però també, el romaní, la ferigola,la sajolida...Sobretot al bosc,al costat d'un riuet,...no se que ténen aquestes olors, aquests llocs...i estic d'acord amb la Kika,si t'ho prens en infusió es tot un plaer!

Alasanid ha dit...

Dan a veure si ens portes a pasturar per la Provença (tot i que amb aquestes sortides imaginàries ja vaig fent de moment).

Dan ha dit...

Kika. He de confessar una cosa.... les infusions no m'agraden!!!
Dels efectes n'he vist molts, però fa de mal dir, perquè en temes de teràpies naturals no se com ho fan però sembla que quasi tot és bo per quasi tot.

Carquinyol. Si, l'olor es genial. Però les infusions.... brrr (ja ho se, ja ho se. En això soc raret)

Xènia. Però el millor és anar-hi! Ja ho saps: el proper estiu toca cap de setmana de lavanda!

Agnés. En general les plantes aromàtiques són una canya. i les de la mediterrània tenen un puntet particularment agradable!

Alasanid. Un blogs and Beer provençal? No és mala idea!!!

MARTELL DE REUS ha dit...

Hi ha forces similitud entre Provença i Catalunya, fins i tot paral·lelismes històrics. En el que difereixen, malauradament, és en el fet que mentre a la Provença s'ha harmonitzat l'activitat humana i el paissatge, a Catalunya s'ha trinxat el país i ha estat víctima de l'especulació urbanística que a dut a fer punyetes molts dels millors paissatges que hi havia (nomès cal que us mireu el pobre Vallès)

Dan ha dit...

Martell de reus. Si que hauríem d'aprendre algunes coses dels veïns del nord. Comparar el territori a una banda i l'altre pot resultar depriment. D'altra banda, nosaltres ens n'hem sortit a l'hora de defensar la nostra llengua, mentre que ells la van perdre gairebé del tot enfront del francès. Sembla que no es pot tenir tot!
(però no deixarem d'intentar-ho!)
:-)

David ha dit...

Sempre m'hauria agradat destil·lar aromes i produir fragàncies. Serà que és cosa de químics ?

Dan ha dit...

I tant si es cosa de químics!

assumpta ha dit...

L'aroma de l'espígol (com ens fas veure en el post), em recorda l'olor de net. M'agrada l'aroma i el seu color. Ha estat tot un goig poder fer un passeig virtual per la provença francesa.