dilluns, de novembre 10, 2008

El límit per trasplantar

Les coses són molt diferents vistes a distància o des de la proximitat. Allò que de lluny sembla una línia clara i nítida, a mida que t’hi acostes esdevé una franja amb límits desdibuixats. I el problema sorgeix quan malgrat tenir clar que no hem de creuar la línia, en apropar-nos ens trobem amb fronteres poc precises. Això ha passat aquest estiu en un hospital de Denver. I la línia desdibuixada és la que separa la vida de la mort.

Un equip de cirurgians ha publicat un treball en el que descriu un nou avenç en el camp de la cirurgia de trasplantaments. Els trasplantaments són un avenç fabulós de la medicina, però a la pràctica resulten situacions molt dures, perquè per fer-lo, per salvar algú, cal que algú altre mori. La situació d’esperar la mort d’algun ésser humà per poder salvar la vida sempre resulta complexa. Però en aquest cas encara és més angoixant, perquè es tracta de trasplantaments en nadons.

El que passa és que encara hi ha criatures que moren per complicacions en el part. I en aquests casos és pot realitzar el trasplantament de diversos òrgans per salvar la vida a altres nadons que neixen amb alguna malformació o malaltia irreversible. Actualment ja es poden fer amb èxit trasplantaments de ronyó, de fetge i fins de pulmó a nadons. També es fan trasplantaments de cor, i aquest ha sigut el cas que s’ha publicat i que ha encès un cert debat ètic.

Per iniciar un trasplantament cal que passi el mínim temps possible des de la mort del donant, ja que els òrgans comencen a deteriorar-se molt ràpidament. El problema és determinar exactament en quin moment té lloc la mort. Abans era fàcil. Quan el cor deixava de bategar. Però ara els límits són menys clars. Normalment el límit és la mort cerebral, quan el cervell deixa de funcionar. Això és així perquè podem mantenir un cor bategant o uns pulmons respirant de manera artificial, encara que la persona ja “no hi sigui”.

En aquest cas el que es va fer va ser definir la mort a partir del moment de la “aturada cardiorespiratoria” en tres nadons. Cal tenir clar que era una situació irreversible. Els nadons havien patit asfixia durant el part per problemes amb la placenta o per altres complicacions, de manera que no hi havia esperança de salvar-los i els pares van donar el consentiment per la intervenció (i prefereixo no imaginar gaire quins moments tan terribles devien passar).

De manera que es van fer tres trasplantaments de cor, que van permetre salvar la vida a tres nadons que sense aquests cors tampoc haurien sobreviscut. La paradoxa és que la mort dels donants s’havia definit justament per una aturada cardíaca. Però aquests cors, que estaven tan aturats com per considerar morts als nens, van poder “reactivar-se” per fer el trasplantament.

A més, el protocol habitual és declarar la mort per aturada cardíaca després de trenta minuts d’intentar reanimar al pacient sense èxit. Aleshores es poden fer trasplantament d’altres òrgans, però no del cor, ja que és justament el que ha fallat. I per assegurar que l'aturada és irreversible cal esperar cinc minuts en el cas dels adults. En realitat mai s’ha vist que un cor es recuperi espontàniament després de 60 segons d’aturada, per això inicialment es va proposar esperar dos minuts, però al final es va preferir esperar cinc minuts per tenir més garanties.

Però el grup de Denver van optar per reduir els temps, sempre més enllà dels seixanta segons, però menys de l’establert. Dos minuts en el primer trasplantament i 75 segons en els altres dos. Així augmentaven les possibilitats de recuperar els cors.

I el dilema ètic està servit. Encara que la situació fos irreversible, un fet que ningú posa en dubte, estaven realment morts els donants? Com més esperem, més segurs n’estarem, però alhora, les probabilitats de fer el trasplantament amb èxit aniran disminuint. En aquest cas els temps van ser menors de l’habitual, i els cors que van marcar el punt de la mort, després van tornar a bategar.

Com sempre, a mida que les tècniques milloren, cal anar reconsiderant els procediments i les implicacions ètiques. És evident que cal establir una línia definida que marqui quan i com es pot procedir a l’extracció dels òrgans, i que això s’ha d’anar revisant periòdicament. Els autors del treball apunten que “ara hi ha tres nens vius. Sense el trasplantament hi hauria sis nens morts”, però el debat ha de ser una mica més profund que tot això.

Resulta imperatiu arribar a un consens, encara que evidentment no és un tema fàcil. Entre moltes altres coses, perquè cal marcar una línia definida allà on hi ha una zona desdibuixada.

11 comentaris :

Carquinyol ha dit...

El tema de definir llindars sempre és peli-agut, sobretot quan fa referència a la salut i la vida de les persones. Sincerament, me n'alegro de no haver de decidir-ho jo.

Anònim ha dit...

em sembla que l'important es saber segur quan una situacio es irreversible.
i pel que dius sembla que en aquest cas no hi havia cap dubte que ho era.
crec que si aixo esta clar no hi hauria d'haver cap dilema etic en fer via per salvar altres vides.
pero es pot tenir tan clar quan una situacio es irreversible?

Anna ha dit...

kika, a mi em sembla que el dilema ètic aquí és un "casi segur que era irreversible". Però si no ho era? Si bé mai en podem estar segurs del tot, aquesta gent sembla que es va saltar els protocols, i això sempre porta al debat. Potser, doncs, el que cal és canviar aquests protocols de seguretat, però n'hem d'estar el màxim de segurs possible.

Alasanid ha dit...

Les fronteres són perilloses sinó mira què li passa al Conjunt de Mandelbrot justament allí.

Hi ha unes frases que vaig llegir d'en Wagensberg que en parlen una mica:

La ciència és una qüestió de frontera, de la frontera que separa el que és verdader del que és fals. la ètica és una qüestió de frontera, però que separa el que és bo del que és dolent. I l'ètica científica és una qüestió de frontera, una complexa combinació de verdader, fals, bo i dolent. [...] La mala notícia és que tot el que afecta a qüestions morals és complex i difús.


Una frontera d'aquestes difuses: a partir de la caiguda quin cabell hom és considerat calb?

Dan ha dit...

carquinyol. Si que és delicat. Els comitès de bioètica tenen una feina que no és fàcil.

kika. El problema era que van modificar els límits establerts. To i que sempre es van mantenir dins dels marges que es consideren màxims, van ficar-se dins el "període de seguretat". I no és que fos una decisió unilateral. Evidentment el comitè d'ètica de l'hospital va donar el vist -i-plau. Però hi ha qui no veu clara la opinió del comitè.

anna. El problema és que per estar segurs deixem un marge de seguretat més enllà del que considerem límit. I ells van escurçar molt aquest marge de seguretat. Però per aquest camí, podem arribar per no deixar gens de marge i això ja es molt perillós! Obviament el que pretenien era garantir l'èxit del trasplantament i salvar al nadó receptor. Comprensible, però...

alasanid.verdader, fals, bo, dolent, vvida, mort. Buf, un cocktel difícil, però que cal encarar!
Això dels calbs no anirà amb segones, oi!!?
:-D

Anònim ha dit...

ja, pero dius:
"Encara que la situació fos irreversible, un fet que ningú posa en dubte, estaven realment morts els donants?"
si com dius la situacio era clarament irreversible, aleshores el fet que els donants no fossin morts no hauria de ser tant relevant, si s'accepta l'eutanasia o com es digui en aquest cas... no?

Anònim ha dit...

Estic totalment d'acord amb la kika.
On es el dilema? Encanvi si que ho es l'eutanasia. Per alguns casos i per moltes persones (per desgràcia), encara que es tracti de cosos sense vida , ossigui, amb paralisi cerebral,que pel meu parè es el mateix.I amb tantes possibilitats per salvar altres vides. Evidentment, jo sóc donant. Tots els que llegim el centpeus sabem quantes vides podria salvar un sol cos sa. ( perdoneu per la cruesa.)

Laia ha dit...

Si normalment ja és un tema delicat, traslladar-ho al cas d'uns nadons encara és més fotut... I l'ètica no és una ciència exacta, hi ha massa matissos i llocs per on encetar un estira i arronsa interminable...
Si més no, ara podem celebrar que hi ha uns nadons que han aconseguit sobreviure i que la dura decisió no va ser en va.

Dan ha dit...

kika. Doncs el problema es justament en el que apuntes. Segons com es defineixi la mort, hi ha qui podria considerar que s'ha fet una eutanàsia per obtenir òrgans en condicions. Més si tenim en compte que la causa de la mort va ser que el cor ja no anava... però que en realitat si que era recuperable ja que després va tronar a anar! Vale. Aquest no és exactament el cas, però si s'acceptés el fet, obriria la porta a altres accions menys i menys clares. Encara que sigui irreversible, sembla raonable esperar a que el donant hagi mort. Probablement el problema estigui més en el camí començat que no pas en aquest cas en si.
Sospito que en el lloc del cirurjà, potser hauria pres la mateixa decisió. Però el que cal es reobrir el debat de com posar el límit on podem emprar el cos, i on no. De fet, cada avenç tècnic obliga a fer-ho.

anonim. No ho descrius amb cruesa sinó amb realisme, em sembla.

laia. Segurament sera un estira i arronsa interminable, perquè cada dos per tres caldrà redefinir les coses. A més, els patrons ètics van canviant amb el temps i les societats. I molt.

bajoqueta ha dit...

No és un tema fàcil, però jo em quedo amb lo de: “ara hi ha tres nens vius. Sense el trasplantament hi hauria sis nens morts”.
Encara que suposo que per les families ha de ser molt dur, però ha d'alegrar saber que la mort del teu fill ha servit per salvar d'altres vides.

Anònim ha dit...

Bajoqueta. Per molt que sapiguis que la mort del teu fill ha salvat altres nadons, crec que és un tram insuperable, i que mai ningú s'hi voldria trobar.

Penso que és molt duur, i lletj, haver de decidir si el teu fill mort dona el seu cor a un altre nadó que no coneixes de res, i que viurà a partir del cor que ha matat el teu fill.
Essent possitiva, em quedo, amb 6 pares felissos, en comptes de 12 pares destrosats.