La màgia de la sorra

Una de les grans virtuts que tenim quan som petits és la curiositat. Això és comprensible, ja que tot el món és una novetat, tot pot guardar una sorpresa meravellosa i de tot en podem aprendre alguna cosa. Això ja es manifesta de molt molt petits. Hi ha pares que es desesperen quan veuen que el nen llença a terra una joguina i cada vegada que li tornen torna a llençar-la. Ens costa recordar que quan ets petit has d’aprendre que les coses cauen. De fet, des del punt de vista d’un nadó, els objectes podrien perfectament quedar-se flotant.

Però mica a mica anem agafant experiència i el que ens envolta deixa de ser objecte de la curiositat. La majoria de les coses passen a ser part del paisatge de fons on es desenvolupa la vida. I és una llàstima, perquè sempre podem fer noves mirades i tornar-nos a sorprendre amb coses aparentment banals. Un bon exemple d’això és la sorra.

En realitat la sorra no sembla tenir més secret. A la platja n’hi ha, costa de treure del tot quan marxes i sempre en queda per entre els dits i als cabells. Únicament els nens hi paren atenció, per fer castells o per enterrar algú.

Però una mirada atenta revela tot un món de particularitats. Per començar hi ha molts tipus de sorra. Segons la definició estricta, la sorra és matèria granular que presenta unes mides que oscil·len entre 2 mil·límetres els més grans i 1/16 mil·límetres els més petits. Si la mida és superior ja parlem de grava, i si és inferior entrem al terreny del llim.

El cas és que un bon dia se'm va acudir de guardar una mica de sorra de record d’una platja llunyana. I allò va ser el principi d’una col·lecció de sorres de diferents indrets del món. Sense esperar-ho vaig acabar per redescobrir la curiositat per la sorra. Un entreteniment que no para de sorprendre’m.

Per exemple, el color de la sorra. Resulta que no hi ha dues sorres iguals. Cada platja té la seva particular. I el color va des del blanc lluent de les platges de Mèxic o Cuba, fins al negre intens d’alguna platja provinent d’illes volcàniques. Però també hi ha sorres vermelles i fins i tot platges verdes! A més, naturalment, de totes les tonalitats del marró i algun taronja lluent.

La clau és, naturalment el compost que va donar lloc als grans. El component més habitual és la sílice, estrictament diòxid de silici, que dóna colors blanquinosos i marrons més o menys clars. Les roques volcàniques ja he comentat que donen sorres negres. El vermell és perquè hi ha molts fragments de coralls o altres organismes. A Menorca hi ha platges amb sorra blanca amb espurnes vermelles. El verd que hi ha a alguna platja de Hawaii és per l’olivina, el mineral que ha donat lloc als grans.

L’altra característica de la sorra és la textura. A més de la mida, la composició ens reserva moltes sorpreses si la mirem amb una lupa. No sempre són simples minerals. També hi ha fragments de petxines, de coralls, d’esquelets d’eriçons i fins i tot hi ha sorres que, en mirar-les atentament t’adones que són fetes de minúsculs cargols de mar. Curiosament la sorra dels deserts acostuma a ser més fina i homogènia. Però aquí també va variant segons la zona. Després de tot, cada gra de sorra, vingui d'una roca o d'un organisme, porta molta història a sobre.

Col·leccionar sorres sembla una ximpleria, però al menys és un hobby absolutament econòmic i que els amics agraeixen. Cada vegada que algun conegut anava a algun indret llunyà del món l’únic que li demanava era: “porta’m una mica de sorra”. Abans encara era més fàcil. La mida era la capsa d’un rodet de fotos. Una cosa que tot viatger portava a sobre. Ara, amb la fotografia digital ja és més complicat.

La col·lecció ja no la deixo créixer gaire més, per problemes d’espai, però m’agrada mirar-la ocasionalment. Sobretot per recordar que mai s’ha de perdre del tot la curiositat per allò que ens envolta.