divendres, d’abril 03, 2009

Dones i ciència

El masclisme ha sigut una constant en la majoria de societats. Això és un fet innegable. Potser les coses, mica a mica van canviant, però encara queda molt, però molt camí per recórrer abans que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat. Això es pot constatar en pràcticament tots els àmbits de la vida. Naturalment la ciència no n’ha quedat al marge, i en alguns aspectes això resulta més irritant que de normal.

Perquè hi ha preguntes que quan es fan acostumen a rebre poques respostes. O respostes repetitives. Per exemple. Quants noms de científics recordeu? No importa la branca de la ciència ni l’època o la nacionalitat. Quants? De segur que serà una petita fracció del nombre d’actors o cantants que recordeu. I la llista moltes vegades es limita a Einstein, Fleming i Newton. Fent un esforç de concentració poden sortir en Pasteur o en Galileu. I si es dóna alguna pista, es recorda en Ramon y Cajal, l´únic premi Nobel espanyol en els camps de les ciències.

I aleshores arriba la següent pregunta: recordeu el nom d’alguna dona científica?

La resposta acostuma a ser negativa o, únicament, el de Marie Curie. I prou. Un nom que moltes vegades no s’associa a cap rostre. Tothom reconeix Einstein, i fins en Ramon y Cajal. Però Marie Curie? En realitat fins i tot és difícil que es recordi el que va fer.

Per si de cas, la de la foto és ella. Marie Curie. Guanyadora de dos Premis Nobel. Un de física, pels seus treballs sobre la radiació i un de química per descobrir el radi i el poloni. Un mèrit que segurament li hauria d’haver donat més fama si no fos una dona.

El més greu és que n’hi ha moltes més que han fet o que han contribuït a grans descobriments i que semblen passar completament desapercebudes. Per exemple, durant molts anys es va considerar que l’ADN era una molècula estable, amb la informació genètica disposada d’una manera ordenada i que no es modificava. Però als anys quaranta, una investigadora, la Barbara McClintock es va adonar que les coses no eren així. Hi havia fragments d’ADN que semblaven saltar d’un indret a altre de la cadena de l’ADN. Fragments que es movien físicament. Allò era un canvi radical i era previsible que costés d’acceptar. Però el fet que ho proposés una dona segur que no va ajudar a donar per bons aquells experiments. Passats uns anys va deixar aquella línia de recerca i no va ser fins l’any 1982, quasi cinquanta anys més tard, que li va ser concedit el premi Nobel pel descobriment dels elements genètics mòbils. Insisteixo. Si hagués sigut un home tampoc haurien acceptat aquella idea amb facilitat, però venint d’una dona el repte ja era immens.

A més, una gran part de la recerca és fa en equip. I aleshores si que les dones s’esvaeixen del tot. Sigui quin sigui el descobriment és recorda amb el nom de l’home. I de vegades encara és més irònic. En ocasions la descoberta la fa un matrimoni. Amb el costum, tan estès al món, que la dona en casar-se adopta el cognom del marit, moltes vegades s’oblida que va ser un equip i que, potser, el mèrit és de la dona i no únicament d’aquell qui posa el cognom.

Reconec que mentre escrivia això m’he endut una sorpresa quan entre els noms de dones científiques que cercava n’he trobat un que, des de fa més de vint anys estava convençut que era el d’un home. Quan estudiava la duplicació de l’ADN, una de les qüestions que calia tenir present és que una de les cadenes es sintetitza sense problemes, però l’altra es fa per fragments que després s’uneixen. Els detalls no venen al cas, però aquells fragments es coneixen amb el nom de qui els va descobrir. Fragments d’Okazaki.

Doncs bé. Jo creia que parlaven d’un japonès amb un nom estrany, però en realitat Okazaki era un matrimoni. Reiji i Tsuneko Okazaki. I el cas és que sempre havia llegit que el nom era gràcies al descobridor. El marit. Normalment no s’esmenta la Tsuneko, tot i que amb tota seguretat no era una simple comparsa. Va guanyar el premi L'Oreal-Unesco "For Women in Science" l’any 2000, així que poca broma.

Moltes vegades no és una decisió conscient adjudicar el descobriment a l’home. És un acte reflex degut a un costum que es repeteix una vegada i altra. La forma més insidiosa de masclisme. Simplement, per defecte quan es parla de científics es pensa en homes. Més o menys com si es parlés de banquers o militars.

En realitat tot plegat és únicament un reflex de com és la societat on vivim. Una constatació que encara queda molta feina per fer i, més difícil encara, molts esquemes mentals per canviar.

14 comentaris :

nephew ha dit...

També és molt normal errar en el cas del descobriment de l'estructura de l'ADN, perquè a part de Watson i Crick,la Rosalind Franklin també va col.laborar, i normalment ni se l'anomena, així com moltes altres dones científiques que passen desepercebudes.

Què fariem sense dones a la ciència? segur que ni la meitat del que s'ha fet fins ara.

Carquinyol ha dit...

Com bé dius, és una símptoma de la nostra societat, que moltes vegades valora més aspectes que envolten a la persona que no pas la seva feina.

Recordo el que li va dir la Samantha Carter a Jack O'Neill (Stargate) quan es van conèixer i davant la cara estranya que va posar ell "Que els meus órgans reproductors estiguin dintre i no fora no significa que no pugui fer bé la meva feina".

kika ha dit...

encara que sembli estrany que en aquest cas et porti la contrària, deixem constatar que quan ens fan pensar en noms de científics, o de fet, noms de persones de qualsevol altre professió, com que a tots nivells hi ha molts més homes que dones, i les proporcions són encara més diferents com més alts són els nivells, aleshores estadísticament és normal que sobretot, o inclús només, recordem noms d'homes.
d'aquí la importància d'acció afirmativa (afirmative action): sinó recordem normalment que existeixen dones que fan coses valuoses, aleshores, ens hem d'obligar a recordar-ho d'alguna manera. així a poc a poc els noms de les dones aniran tornant a la memòria col.lectiva.
ara bé, tot això és molt més difícil del que d'entrada pot semblar, perquè resulta que la gran majoria de la gent que pren decisions, i que pot tenir un efecte en la memòria col.lectiva són homes, i a la gran majoria d'homes tot això els importa un rave (fent servir un calificatiu dels mes suaus que apliquen)
per tant, no veig canvis en el futur amb gaire esperança.
per cert, jo treballo en un col.lectiu tan fantàstic que és capaç de triar a dones com a directores i caps (donat a entendre que consideren a les dones capaces de gestionar els seus recursos), però quan els demanes llistes de persones distingides en la professió són incapaços de posar-hi cap nom de dona: sense manies, ni per disimular!

Núria ha dit...

Dones que han passat a la història: Dian Fossey i Jane Godall. Però, per què? Doncs perquè les envolta una història tendre, maternal i, fins i tot, mística. És l'instint maternal convertit en ciència. Altres dones: Mary Leakey, que evidentment no era Leakey que és el cognom del seu marit. Mai parlem de Mary Nicol (Leakey després) sola, sempre es fa referència al matrimoni Louis i Mary Leakey, com si ella fos l'ajudant del seu marit. I aquesta dona porta molts descobriments en paleontologia a l'esquena per mèrit propi. I buscar dones científiques a casa nostra costaria encara més però n'hi ha!!

Mo ha dit...

Ostres m’has fet recordar quan estudiava genètica molecular, quan li van donar el Nobel de la Barbara McClintock i que la professora ens va remarcar un munt de cops el fet que fos una dona!!! Tampoc sabia lo dels fragments d’Okazaki!
Malgrat algunes dones se’ls ha reconegut la seva feina segur que han hagut d’esmerçar molt més esforços que en el cas dels homes . Tot i que avui en dia hi ha moltes dones dedicades a la ciència, suposo que perquè la nostra escala de valors es diferent, sovint ens queden o ens conformen en menys. A veure si m’explico, a la universitat per exemple hi ha un munt de dones que son professores titulars però catedràtiques poques. Hi ha forces matrimonis i quan fas un repàs la tònica general està clara, en la majoria dels casos el marit és catedràtic i la dona no. Es que no científicament és menys valida que el seu marit? No, senzillament els valors són diferents i sovint segueix agafant més responsabilitat en portar els fills i la casa, mentre el marit es promociona. Per això aquelles dones que realment aconsegueixen grans fites sovint han tingut que renunciar a altres coses, mentre que en el cas dels homes això no es així. No veig massa clar que això canviï massa en un futur!!!

Rita ha dit...

Com que de ciència no en sé i no puc aportar cap nom nou, ni tan sols masculí, permet-me que, com a dona, t'agraeixi aquest post per la sensibilitat que demostra.
Una abraçada!

Alasanid ha dit...

Escolta, Severo Ochoa no compta com a espanyol? (clar que el va guanyar en nom d'EEUU.

Dan, un cas curiós és el de la Jocelyn Bell, però no sé si va ser per masclisme o per un altre tema.

Tanmateix, des de fa uns anys les dones comencen a tenir cada cop més presència en carreres de ciències. Tot i que tot just representen cap a un 30% on sóc jo.

PS: si no ho recordo malament només hi ha 2 dones que van guanyar un Nobel de física i ja són mortes.

Laia ha dit...

carai! Això que has dit d'Okazaki ha estat un gran descobriment! No ho sabia!

I també hi ha el cas de Rosalind Franklin, que va fer experiments de difracció de raigs X del DNA abans que Watson i Crick... i com bé dius, el mèrit no se'l va pas endur ella. I si puc fiar-me de la wikipèdia, he descobert que va ser el seu marit qui va mostrar les imatges a Watson i Crick sense el consentiment de Rosalind! :-(. Que despreciïn els teus èxits d'aquesta manera és decepcionant, és una sensació d'impotència enorme...

M'ha agradat molt el post, de veritat! Sobretot perquè sent un home no tens prejudicis ni ens infravalores (bé, m'estic incloent dins del col·lectiu femení... encara em queda una mica per ser del col·lectiu centífiques :P)

Thera ha dit...

Jo de ciència tampoc en sé gens, però tot i això sí que me h'he adonat que de noms femenins ben pocs... I si penso en altres àrees com ara la literatura no fa massa dècadesenrera quantes dones trobem amb pseudònims...

Júlia ha dit...

Marie Curie porta el cognom del seu marit...

Tenia dotze anys quan vaig fer un treball sobre ella. Vaig trobar informació fins i tot de com es va casar XD (va fer la lluna de mel en bicicleta amb un vestit blau, si no recordo malament ^^)


I mira, ara hi pensava...
Desitjo molt que canviïn les coses... Saps què passa? Als laboratoris de la universitat, quan faig pràctiques, em trobo que una gran majoria de les dones que ens ensenyen et tracten amb un toc de prepotència, com dient: mira, sóc dona i en sé molt de ciència!
Aviam, aviam si canvien les coses! Que es fa molt pesat aguantar-les!

bajoqueta ha dit...

A tot arreu s'estén el tenir-mos de banda :)

- assumpta - ha dit...

En quëstió de ciècia sóc a anys llum de tots vosaltres, no cal dir-ho. Però em subscric al que diu la Rita. Hi ha tant a fer encara, hi ha tant de camí a recórrer, que ni que sigui un "passet" com aquest és molt de guanyat !
Gràcies, Dan!, no només pel que sempre descrius i m'apropes a aquest per a mí "món desconegut", si no també per la sensibilitat que sura en post com aquest.
Altre cop, gràcies.

Iris Gual ha dit...

Això dels Okazaki m'ha arribat al cor! Jo també donava per fet que era un home.

Joana ha dit...

Com bé dius és en tots els camps. No gaire lluny de casa, en literatura la Caterina Albert signava amb el pseudònm de Víctor Català.
No estava ben vist que en la societat destaqués una dona.
Jo penso que la història ha avançat gràcies a moltes dones anònimes que han fet un gran treball darrere o a costat de molts homes. Elles però, han estat silenciades i això em treu de lloc encara avui.
A la Grècia clàssica les Sibil.les ja eren dones sàvies i vehiculars de coneixements i en tota la història hi ha dones a l'ombra però, llegint les trobem...