Dones i ciència

El masclisme ha sigut una constant en la majoria de societats. Això és un fet innegable. Potser les coses, mica a mica van canviant, però encara queda molt, però molt camí per recórrer abans que la igualtat entre homes i dones sigui una realitat. Això es pot constatar en pràcticament tots els àmbits de la vida. Naturalment la ciència no n’ha quedat al marge, i en alguns aspectes això resulta més irritant que de normal.

Perquè hi ha preguntes que quan es fan acostumen a rebre poques respostes. O respostes repetitives. Per exemple. Quants noms de científics recordeu? No importa la branca de la ciència ni l’època o la nacionalitat. Quants? De segur que serà una petita fracció del nombre d’actors o cantants que recordeu. I la llista moltes vegades es limita a Einstein, Fleming i Newton. Fent un esforç de concentració poden sortir en Pasteur o en Galileu. I si es dóna alguna pista, es recorda en Ramon y Cajal, l´únic premi Nobel espanyol en els camps de les ciències.

I aleshores arriba la següent pregunta: recordeu el nom d’alguna dona científica?

La resposta acostuma a ser negativa o, únicament, el de Marie Curie. I prou. Un nom que moltes vegades no s’associa a cap rostre. Tothom reconeix Einstein, i fins en Ramon y Cajal. Però Marie Curie? En realitat fins i tot és difícil que es recordi el que va fer.

Per si de cas, la de la foto és ella. Marie Curie. Guanyadora de dos Premis Nobel. Un de física, pels seus treballs sobre la radiació i un de química per descobrir el radi i el poloni. Un mèrit que segurament li hauria d’haver donat més fama si no fos una dona.

El més greu és que n’hi ha moltes més que han fet o que han contribuït a grans descobriments i que semblen passar completament desapercebudes. Per exemple, durant molts anys es va considerar que l’ADN era una molècula estable, amb la informació genètica disposada d’una manera ordenada i que no es modificava. Però als anys quaranta, una investigadora, la Barbara McClintock es va adonar que les coses no eren així. Hi havia fragments d’ADN que semblaven saltar d’un indret a altre de la cadena de l’ADN. Fragments que es movien físicament. Allò era un canvi radical i era previsible que costés d’acceptar. Però el fet que ho proposés una dona segur que no va ajudar a donar per bons aquells experiments. Passats uns anys va deixar aquella línia de recerca i no va ser fins l’any 1982, quasi cinquanta anys més tard, que li va ser concedit el premi Nobel pel descobriment dels elements genètics mòbils. Insisteixo. Si hagués sigut un home tampoc haurien acceptat aquella idea amb facilitat, però venint d’una dona el repte ja era immens.

A més, una gran part de la recerca és fa en equip. I aleshores si que les dones s’esvaeixen del tot. Sigui quin sigui el descobriment és recorda amb el nom de l’home. I de vegades encara és més irònic. En ocasions la descoberta la fa un matrimoni. Amb el costum, tan estès al món, que la dona en casar-se adopta el cognom del marit, moltes vegades s’oblida que va ser un equip i que, potser, el mèrit és de la dona i no únicament d’aquell qui posa el cognom.

Reconec que mentre escrivia això m’he endut una sorpresa quan entre els noms de dones científiques que cercava n’he trobat un que, des de fa més de vint anys estava convençut que era el d’un home. Quan estudiava la duplicació de l’ADN, una de les qüestions que calia tenir present és que una de les cadenes es sintetitza sense problemes, però l’altra es fa per fragments que després s’uneixen. Els detalls no venen al cas, però aquells fragments es coneixen amb el nom de qui els va descobrir. Fragments d’Okazaki.

Doncs bé. Jo creia que parlaven d’un japonès amb un nom estrany, però en realitat Okazaki era un matrimoni. Reiji i Tsuneko Okazaki. I el cas és que sempre havia llegit que el nom era gràcies al descobridor. El marit. Normalment no s’esmenta la Tsuneko, tot i que amb tota seguretat no era una simple comparsa. Va guanyar el premi L'Oreal-Unesco "For Women in Science" l’any 2000, així que poca broma.

Moltes vegades no és una decisió conscient adjudicar el descobriment a l’home. És un acte reflex degut a un costum que es repeteix una vegada i altra. La forma més insidiosa de masclisme. Simplement, per defecte quan es parla de científics es pensa en homes. Més o menys com si es parlés de banquers o militars.

En realitat tot plegat és únicament un reflex de com és la societat on vivim. Una constatació que encara queda molta feina per fer i, més difícil encara, molts esquemes mentals per canviar.