dijous, d’abril 02, 2009

Quan la consciència no hi és

Una de les situacions clíniques més angoixants, sobretot per als familiars, són aquelles en que els pacients han perdut la consciencia i no la recuperen. Aparentment dormen, però mai desperten. I aleshores, que fer?? Alguns d’aquests casos s’han fet famosos, com el de Eluana Englara, la noia italiana al voltant de la que es va muntar un gran rebombori quan els familiars van decidir, després de disset anys, retirar-li les mesures de suport vital. I un altre cas conegut és el d’Ariel Sharon, el polític israeliá que va patir una hemorràgia cerebral que el va portar un estat vegetatiu l’any 2006 del que encara no s’ha recuperat.

La pregunta evident és, la persona encara hi és a dins aquell cos? Pot tornar a recuperar la consciència? De vegades es coneixen casos de pacients que, després de molts anys, semblen despertar. Això pot ser espontàniament o per causa d’algun tractament.

Per desgràcia, encara sabem molt poques coses d’aquesta situació. Però el que si sabem és que hi ha graus diferents de pèrdua de consciència. Per això es van definint estats diferenciats que cal no confondre. No és el mateix un coma, que un estat vegetatiu permanent o que un estat de mínima consciència.

En tots els casos té lloc una alteració de les funcions del cervell. Les causes poden ser moltes i variades, però el resultat final són àrees del cervell danyades en major o menor grau. Els metges, el que fan és analitzar les respostes dels pacients. Miren si responen al dolor, als sons, si mouen els ulls, si dilaten les pupil·les... Com major és el dany cerebral, menor son les respostes que s’obtenen.

El problema és que normalment volem fer distincions clares en una cosa que és gradual, des de la plena consciencia, fins la falta total de resposta.

Un pacient en situació de coma té els ulls tancats i no respon a estímuls. Però també el coma té diferents graus. En els casos més profunds no respon absolutament a res. Una situació molt propera a la mort cerebral. Però en els de menor intensitat hi ha pacients que poden evolucionar fins sortir del coma, per entrar en l’estat vegetatiu persistent.

En aquesta situació, poden obrir els ulls, mostrar fases en les que estan desperts i altres en que dormen, poden seguir un objecte amb la mirada... però sembla que no ho fan de manera conscient. Les àrees del cervell relacionades amb la personalitat, la memòria i funcions que associem amb la consciència, no funcionen.

Però això és molt angoixant per familiars que poden veure com el pacient els segueix amb la mirada quan caminen per l’habitació. Que probablement sigui un reflex dels ulls enfront un objecte en moviment no fa que sigui més fàcil de pair.

I a l’igual que el coma, aquesta també pot ser una situació que evolucioni amb el temps. El següent estadi seria l’estat de mínima consciència. En aquesta situació, els pacients mostren algunes estones, esporàdiques, de consciència. Poden respondre amb algun gest, o amb paraules simples (tipus si o no), poden fer moviments que no són simples actes reflexes.

El que es pensa que passa no és tant que simplement el cervell recuperi la seva activitat, sinó que determinats grups de neurones poden establir noves connexions que permeten recuperar algunes activitats cerebrals. Això dependrà molt del dany sofert, de l’edat dels pacients i, sobretot, del temps que hagi passat en aquest estat. Per això quan parlen de pacients que després de molts anys han despertat del coma, cal anar amb compte. Moltes vegades simplement han entrat a l’estat de mínima consciencia, cosa que permet tenir ocasionalment algunes respostes.

Però en altres casos si que hi ha hagut “despertars” més espectaculars. Normalment el que passa aleshores és que el coma estava mal diagnosticat. I aquest és un dels principals problemes. No hi ha proves definitives que permetin als metges establir categòricament una situació o una altra. Per això cal fer els tests de resposta a estímuls.

I a mida que sabem més dades, comprovem quant ens queda per saber. A una pacient en estat vegetatiu li van fer una ressonància magnètica del cervell i li van dir que s’imaginés que jugava a tennis o que passejava per casa seva. En fer això, les àrees del cervell relacionades amb l’activitat motora es van activar. El resultat era el mateix que quan es va repetir l’experiment en pacients sans.

Això indica que sota aquella aparent desconnexió hi ha consciència? O que les paraules poden activar zones del cervell de manera inconscient? Doncs encara no tenim la resposta.

Massa poques respostes per un estat massa poc definit. Per això es creu que un percentatge important d’aquests pacients no estan correctament diagnosticats. O si que ho estaven, però el seu estat ha variat sense que ningú se n’adoni. Potser, amb les actuals millores en les tècniques d'imatge del cervell les coses es podran clarificar una mica, mentrestant seguirem desconcertats per aquesta intrigant zona grisa més enllà de la consciència.

8 comentaris :

Agnès S. ha dit...

La incertesa sempre és angoixant pels familiars i propers a aquests pacients. Trobo que els avenços en aquests diagnòstics són importantíssims.

Jesús M. Tibau ha dit...

malgrat tot, segurament, noves respostes ens plantejaran noves preguntes

Carquinyol ha dit...

Realment un tema difícil i complex aquest on s'uneixen , ja tractat des de sempre pels pensadors i filòsof. La frontera entre la biologia i la consciència i trobar la "llar biològica" d'aquesta és una cosa que sempre ens ha fascinat. Som només un munt de cel·lules coordinades o hi ha quelcom més ?

Dan ha dit...

Agnès. Segurament el pitjor de tot ha de ser la incertesa. El no saber si la persona és allà o ja ha deixat de ser-hi definitivament.

Jesús. Per descomptat!

Carquinyol. Sospito que allò que som és un cas típic en que el total és molt més que la suma de les parts.

Panerot ha dit...

Hola,
Justament quan aquests darrers dies llegia als diaris sobre el cas de l'Eluana em preguntava el mateix que tu: com és que les actuals tècniques de imatge del cervell(que estan obrint tot un camp fascinant en la investigació en neurociència)no s'apliquen (almenys que jo sàpia) per a casos com aquest.

Thera ha dit...

El cervell és el gran desconegut, tant de bo la tecnociència ajudi a posar més claderat i a saber-ne més coses, almenys a poder guarir una mica la incertesa dels familiar i pròxims.

Dan ha dit...

panerot. En realitat ja s'intenta fer, però son unes técniques que tot just comencen. Moltes vegades el problema es que no sabem que hem de mirar.

Thera. Amb el temps confiem que si. però encara queda cami per fer.

- assumpta - ha dit...

Incertesa, sigui en el "camp" que sigui de la vida, és una de les pitjors paraules en les que un es pot trobar.
Només desitjo que siguin poques les vegades en les que ens hi haguen d'abraçar qualsevol de nosaltres.
Veus com em va bé d'aprendre?, jo posava dins d'un mateix sac un coma, un estat de mínima consciència o un estat vegetatiu permanent.
Petonssss!
;)