Ment i matemàtiques

Com que a la vida no es pot fer de tot, és evident que al final sempre ens quedaran temes pendents. La gràcia és triar quines són les coses que deixes al tinter per sempre. En el meu cas hi ha dos temes que, malgrat que em sap greu, he hagut de deixar per incapacitat absoluta de fer-ho mínimament bé. La primera és ballar. És una llauna, però no serveixo. Gens. No és pot tenir tot, i la capacitat de ballar m’ha estat negada. Amb el temps ho he acceptat i tampoc passa res.

I la segona cosa són les matemàtiques. Durant molts anys eren una cosa àrida, abstracta, avorrida i incomprensible. Però mica a mica he anat descobrint la bellesa que amaguen. Però, igual que per ballar, has de servir per les matemàtiques. I aquest do, tampoc el tinc. Tot i que això potser sigui una sort.

Quan llegeixo coses de matemàtics sempre tinc al cap l’exemple de l’escalada. En els dos casos és una activitat per la que has de servir. Es plantegen uns reptes concrets, difícils, per als que cal una gran preparació. I si els assoleixen (escalar el cim o demostrar el teorema) descobreixen nous paisatges i nous reptes que els empenyen a anar encara més enllà.

En el cas de l’alpinisme jo n’he fet una mica, a nivells molt modests, i això em permet imaginar el que han de sentir els que fan les grans ascensions a l’Himàlaia. Uns reptes que mai hauria pogut plantejar-me. Doncs de la mateixa manera imagino els esforços dels matemàtics quan intenten demostrar hipòtesis no provades, conjectures proposades i teories innovadores. Son com muntanyes que els millors escaladors encara no han vençut i que únicament uns quants particularment dotats poden aspirar a conquerir.

El que passa amb les matemàtiques és que les particularitats no són físiques, òbviament, sinó de caràcter intel·lectual. O millor dit, mental. Semblaria com si les millors ments matemàtiques funcionin de manera diferent a la resta.

Per una banda hi ha uns quants matemàtics extraordinaris que van tenir problemes mentals. Un cas famós va ser Gödel, que va morir de desnutrició en negar-se a menjar per por de ser enverinat. Un altre és el cas de John Nash, famós per la pel·lícula “Una mente maravillosa” que mostra una versió amable de l’esquizofrènia que pateix.

I un cas recent és el de Grigori Perelman, que va aconseguir demostrar la Conjectura de Poincaré, però que es va negar a acceptar el premi que hi havia i fins i tot la medalla Fiels, l’equivalent al Nobel de matemàtiques. També va rebutjar el premi de la societat matemàtica europea perquè deia que “el comitè no estava capacitat per avaluar el seu treball ni tan sols de manera positiva”. Potser no sigui un problema psicològic, però un caràcter particular si que és.

Però això segurament és injust. En tots els camps del saber hi ha persones que pateixen tota mena de mals. Físics o psicològic. I la gran majoria de matemàtics són persones perfectament normals. És clar que la gran majoria no faran grans descobriments, igual que la gran majoria de muntanyencs mai escalaran la cara sud del Lothse. Potser per endinsar-se en el terreny desconegut dels grans reptes matemàtics calgui tenir una estructura mental particular.

Aquesta idea podria ser perfectament errònia, però hi ha una inquietant relació entre alteracions com l’autisme i capacitat per moure’s en el món dels números. Un cas famós és el d’uns bessons, autistes, que podien identificar sense cap mena de càlcul si un nombre era primer o no. Mentre que la majoria hem de verificar si es pot dividir per alguna altra xifra que no sigui l’u o el propi nombre, ells reflexionaven una estona i reien quan s’adonaven que era primer. I això per nombres de fins a deu xifres!

Com ho calculaven? Doncs no ho sabem. De fet, no calculaven. Ells deien simplement que “ho veien”. I els resultava difícil d’entendre que la resta del món no ho “veiés”. En realitat eren molt dolents fent càlculs, per tant, sembla que la seva ment manipulava els nombres de manera diferent a com ho fem la resta.

En realitat això no els donava cap avantatge per endinsar-se en el món de les matemàtiques abstractes i de fet els grans matemàtics que han patit malalties mentals han deixat de publicar quan la malaltia ha aparegut. De manera que la relació malaltia – matemàtiques, és només aparent.

Però el món dels números, de les relacions abstractes, de les xifres reals o imaginaries, sembla requerir una manera de pensar com a mínim “particular” per tal d’endinsar-s’hi en condicions. Una condició que es pot entrenar, però que alguns afortunats semblen tenir de manera innata, igual que altres tenen les condicions per fer les grans escalades.

Grans teoremes o grans muntanyes. Uns reptes molt diferents que em són inabastables però que veure als que ho intenten em resulta similarment fascinant.