L'ocell brunzidor

Els colibrís són uns dels ocells més macos i curiosos que existeixen i, alhora, dels més petits que hi ha. I aquesta combinació va representar per moltes espècies la seva perdició. Per si no en tenien prou de competir amb altres ocells i fins i tot amb insectes, durant un temps, els designis de la moda van ser la pitjor amenaça que van haver d’enfrontar.

Els colibrís son uns ocells originaris d’Amèrica que resulten fascinants per la seva manera de volar. Mouen les ales tant de pressa que semblen gairebé insectes. Poden fer entre deu i noranta batecs per segon, de manera que a simple vista no hi ha manera de veure com ho fan. Igual que els insectes. A més, aquest aleteig genera una remor, un brunzit, que també pot recordar la de les abelles.

Aquest soroll és el que els dóna el nom en anglès “Hummingbirds” que vindria a ser “ocells brunzidors”, i alguns indrets de Centreamerica on els coneixen com “zumbadores”. Als Estats Units hi ha llocs on és habitual posar abeuradors per colibrís. Com que els ocellets són tant bonics, no és estrany. Però quan n’arriben molts, amb el brunzit que fan i la manera tant peculiar de volar, poden semblar un eixam d’insectes (vídeo aquí).

Volar d’aquesta manera genera una despesa energètica extraordinària. I tractant-se d’uns animals tan petits es troben amb els mateixos problemes que les musaranyes. Han d’aconseguir molt menjar simplement per mantenir-se vius. Això les ha fet desenvolupar unes quantes estratègies per optimitzar el seu metabolisme al màxim. No pot ser d’altra manera en uns animals el cor dels quals pot arribar a bategar a més de mil dues-centes vegades per minut!

Els colibrís s’alimenten de nèctar de flors. De fet, fan la mateixa funció que els insectes. La flor els ofereix el nèctar i ells ajuden a la pol·linització. Però les diferents espècies de colibrís s’han anat especialitzant en diferents flors i això ha generat un mecanisme molt interessant de coevolució.

Com que cada tipus flor serveix d’aliment per una espècie determinada de colibrí, quan apareixien modificacions per causa de l’evolució el sistema d’alimentació d’uns o de pol·linització de les altres perillava. De fet, cada canvi que s’ha donat en la flor ha obligat al colibrí a respondre amb un canvi per seguir adaptat a la seva espècie de flor preferida. A la llarga això es tradueix en que la flor i l’ocell van evolucionant en paral·lel.

La majoria de colibrís s’alimenten de flors de color vermell i que no tenen pigments que donin color amb l’ultraviolat. Així atreuen menys insectes, els ocells tenen menys competència i la planta s’assegura que el pol·len anirà a flors de la mateixa espècie.

Però, com deia al principi, els colibrís van topar amb un enemic ferotge. La moda. Un ocell tan petit i tan bellament colorejat quedava fantàstic per posar als barrets de les dames benestants del segle XIX. Durant molt temps van ser caçats en grans quantitats, de manera que algunes espècies van arribar a desaparèixer.

És una llàstima que només se'n trobin per Amèrica. No estaria malament aixecar-se al matí i en sortir de casa, trobar-te amb un parell de colibrís que donen la benvinguda al nou dia. Potser aniríem a treballar de millor humor!