Primer l'ou o la gallina?

Les aparences enganyen, això és una cosa que tots tenim, o hauríem de tenir, clar. I en el cas d’una dita molt famosa la seva aparent dificultat per resoldre resulta realment enganyosa. Que va ser primer, l’ou o la gallina? Això es diu per fer referència a situacions aparentment irresolubles. La gallina no pot néixer sense l’ou, i per pondre l’ou cal la gallina, de manera que entrem en un cercle sense fi. Però en realitat la resposta és molt simple i no hi ha cap dificultat, al menys en aquest exemple particular.

Primer va ser l’ou.

El motiu és senzill. Milions d’anys abans que sorgís la primera gallina, a la Terra ja hi havia animals que ponien ous. De fet, fins i tot molt abans que apareguessin les aus. En realitat, alguns dels fòssils més interessants de dinosaures són justament ous fossilitzats, amb l’embrió a l’interior. I el mateix es pot dir dels nius de dinosaures, amb un grapat d’ous a cada niada.

D’una família de dinosaures en van evolucionar les aus. És ben curiós perquè els dinosaures es dividien en dos grans grups, els saurisquis i els ornitisquis. La diferència entre uns i altres estava en la forma de la cadera. Els saurisquis tenien cadera en forma de sauri (o de rèptil) mentre que els ornitisquis la tenien forma d’ocell. La principal diferència per identificar-los és l’os del pubis, que en els saurisquis apunta cap al davant mentre que en els ornitisquis ho fa cap al darrera.

Aquests noms podrien fer pensar que les aus deriven dels dinosaures ornitisquis, però el cas és que no. Les aus van evolucionar a partir d’alguns saurisquis. I és que hi ha més coses a part de la cadera a l’hora d’evolucionar. Les coses són sempre més complicades, i per exemple les plomes també van aparèixer en els dos grups. Probablement eren un sistema massa eficient per mantenir la temperatura com perquè el deixessin passar per alt. Els mamífers ens hem quedat amb el pèl, que no va malament però realment és menys efectiu.

Entre els ornitisquis més coneguts hi tenim el triceràtops, l’iguanodont o l’stegosaure. I entre els saurisquis hi ha el tiranosaure, l’arqueopterix, els velociraptors o el diplodocus.

Pel que sembla tots ells ponien ous. La capacitat de desenvolupar les cries a l’interior del cos de la mare és una característica típica dels mamífers. Molt útil per la cria, però molt costós per la mare. Costós no únicament en termes d’incomoditat, que també, sinó en termes energètics i metabòlics. Prescindir dels ous i portar la gestació dins el cos representa tot un daltabaix per la mare.

I és que l’ou és un gran invent. Agafem l’òvul fecundat, l’envoltem de nutrients i aigua. Li posem una membrana protectora, que pot ser simple gelatina si vivíem en un medi aquàtic, o una closca més dura si l’ou es queda a la intempèrie en terreny emergit. Ara bé, encara que la closca sigui resistent ha de permetre l’intercanvi de gasos, de manera que un cert grau de porositat ha de tenir.

Un cop posat l’ou simplement ens queda decidir si el cuidem o ens n’oblidem. Hi ha animals que simplement ponen molts ous amb l’esperança que algun tingui èxit. Els insectes, els peixos i molts amfibis fan servir aquesta estratègia. En canvi els ocells ja tenen algun punt similar als mamífers. Se la juguen a pondre pocs ous i cuidar-los, vigilar-los, covar-los i seguir cuidant les cries.

Alguns dinosaures ja ponien ous i van anar canviant la seva aparença. La mida es va fer més petita, les plomes més i més espesses. Al cap de moltes generacions ja els podíem catalogar com aus, i entre elles algunes de particulars van anar transformant-se en gallines. Però en tot el camí que va conduir a l’aparició de les gallines els ous ja hi eren presents.

De manera que ja ho sabeu. Primer va ser l’ou. Encara que, naturalment, aquells primers ous no eren de gallina.