L’atzar genera curioses coincidències. Per exemple, que tenen en comú l’idioma “Koro”, parlat al nord-est de la Índia, amb la mangosta de Durrell (Salanoia durrelli) procedent de Madagascar? Doncs en principi res, excepte que tant l’idioma com el mamífer tot just acaben de ser descoberts. I que tots dos estan en perill d’extinció. Moltes vegades es fan servir de manera metafòrica els paral·lelismes entre l’evolució dels éssers vius i la dels idiomes. En els dos cassos podem seguir els seus orígens, notar com interactuen amb altres espècies (vives o lingüístiques), seguir com es van modificant lentament i, en molts casos, com desapareixen. Però sorprèn que també en els dos casos, tot i que pensem que ja els tenim tots identificats, ocasionalment n’apareix algun de nou que s’havia mantingut amagat fins ara.
El cas de l’idioma Koro és realment curiós perquè el parla un nombre relativament important de gent, entre 800 i 1200 persones. Estrictament, i per garantir la supervivència de la llengua és molt poca gent, però hi ha altres idiomes que ho tenen molt més cru i que els parla menys d’una dotzena de persones. El Koro va ser descobert pels membres d’una expedició del National Geographic que volien estudiar un parell de idiomes de la zona Tibetana. Concretament es tractava del “Aka” i el “Miji”, però mentre eren allà van notar que hi havia persones que feien servir paraules i construccions que no corresponien a cap dels dos. De fet no només no corresponien sinó que no hi tenien res a veure. No era simplement una forma dialectal curiosa sinó que es tractava d’un idioma totalment diferent. En paraules d’un dels investigadors “tant diferents com l’anglès i el japonès”.
Igual que passa quan es descobreix una nova espècie animal, cal situar el nouvingut dins el marc de coneixements actuals. Com es relaciona amb altres espècies conegudes, com s’explica l’hàbitat on viu i coses així. Doncs en el cas del Koro resultava estrany entendre com s’ha mantingut una comunitat tant petita parlant una llengua tant completament diferent de les dels veïns amb els que interactuen i conviuen normalment. S’especula si son descendents d’algun grup d’esclaus que van ser deixats allà i que van mantenir el seu propi idioma o alguna història similar. El fet que l’Aka era l’idioma parlat per traficants d’esclaus podria ajudar a entendre aquesta hipòtesi.
Encara resulta més sorprenent que els habitants de la zona no reconeixen el Koro i l’Aka com idiomes diferents. Opinen que sols es una petita forma dialectal. Normalment hi ha la tendència a remarcar les diferències, i en zones properes tenim exemples que freguen el ridícul més absolut. Però segurament això és una nova mostra del valor que té un idioma. No són només les paraules i la literatura (que també). Amb l’idioma sovint es construeix tota una manera d’entendre la vida, una filosofia vital que requereix determinades paraules i construccions per ser expressada i que alhora condiciona la manera de veure les coses.
La pèrdua de biodiversitat és una tragèdia més gran de la que habitualment pensem, però la pèrdua de “linguadiversitat” no és una pèrdua menor. Per això, que ocasionalment es descobreixin noves espècies i llengües no deixa de ser una gran notícia que ens fa una mica més rics.
5 comentaris :
Ufff un enllaç al GAV, aquella gent tan racional i científica, símbol d'aquell col.lectiu que va arribar a inventar-se un filòleg alemany per defensar les seves idees i que un dia defèn que el valencià i el català no tenen res a veure i l'altre que van ser els valencians que van invadir El Principat els que van originar la nostra llengua.
Encara diran que l'expedició a zones tibetanes que comentes estava composada per catalans que 'los volen furtar lo idioma' (i les taronges no perquè no tenen...)
Claude Lévi-Strauss ja ens va fer veure que la pèrdua d'una llengua és una pèrdua cabdal per la humanitat, perquè amb ella és perd tota una cultura i un imaginari particular que no es podran recuperar. Malgrat tot hi ha coses inevitables i un cop desapareguts els parlants d'una llengua ningú més podrà mirar el món desde el punt de vista d'aquella cultura, per molt que s'estudiï. Respecte a la mangosta, ja no ho sé pas, al final sempre m'acabo qüestionant el conservacionisme.
Uau, Dan, que contenta em fas!!
A notícies d'aquesta branca de la ciència no ens hi tens acostumats!! Bona estrena!
PS. Encara que últimament deixo escassíssims comentaris, segueixo amb una periodicitat religiosa el teu blog ;)
Carquinyol. He he. Aquella penya te unes idees força esotèriques sobre l'origen dels idiomes. Son com els creacionistes de la lingüística.
Clidice. Al final el destí de tot idioma és la desaparició. Igual que l'extinció és inevitable per les espècies.En els dos casos s'ha d'agafar com la vida. Al final morirem, però intentarem que no sigui abans d'hora.
Júlia. Ei, que de tant en tant ja hi entro en el tema llengües i similars. :)
Curiós el cas de la convivència de dos idiomes tant diferents, tot i que has deixat una mica de banda la mangosta. Trobo que és una entrada bastant idònia com a tribut a Joan Solà.
Publica un comentari a l'entrada