Espasmes mortals

Els avenços en la medicina han fet que algunes malalties temibles han passat a ser considerades molèsties menors. Simplement el que passa és que ja no tenim memòria social de les seves conseqüències. Això és perquè una cosa és que t’ho digui el metge, i una altra de molt diferent és que coneguis persones afectades per la malaltia.

Un fantàstic exemple d’això és el tètanus.

El cas és que tots som conscients que cal vacunar-nos del tètanus i que si ens fem una ferida amb un ferro rovellat cal posar una dosi de record. Però en realitat el tètanus no és una malaltia que ens tregui la son ni que ens faci patir. Ningú pateix de tètanus, oi?

Doncs el cas és que cada any es mor un milió de persones per tètanus arreu del món. I és una manera de morir particularment dolorosa. Naturalment el que passa és que aquestes morts tenen lloc als països poc desenvolupats. Als Estats Units, per exemple, no arriben als cent casos anuals. És una demostració excel·lent de l’èxit que ha representat la implantació de les vacunes i un fet que els que argumenten contra les vacunacions no haurien d’oblidar.

Però el tètanus, un exemple de malaltia infecciosa però no contagiosa, és una afecció curiosa. Primer per l'associació que es fa amb les ferides per ferros rovellats. Durant molt temps vaig pensar que es tractava d’un microbi que vivia al ferro. Per això la meva sorpresa va ser gran quan vaig descobrir que l’hàbitat del Clostridium tetani és el nostre budell junt amb el d’altres animals.

Per tant, el microbi el portem habitualment a sobre, i no ens fa cap mal. En realitat, és tracta d’un microorganisme que no aguant la presència d’oxigen. Per això el trobem en ambients sense aire. El que passa és que a través de la femta, sobretot dels animals domèstics, s’escampa per tot arreu. Però com que l’oxigen de l’aire li és tòxic, no ho fa en forma de microbi sinó d’espores.

El cas és que hi ha espores del microbi del tètanus arreu. No únicament als ferros rovellats. I quan ens fem una ferida, és molt freqüent que algunes d’aquestes espores entrin dins el nostre organisme. No als budells sinó dins els teixits danyats.

I aquí pot passar que sobtadament la situació sigui ideal pel microbi. En determinades condicions, si la ferida és prou fonda i els vasos sanguinis que hi anaven queden danyats, es trobarà en un ambient humit, calent i sense oxigen. Aleshores pot començar a créixer i a fabricar la seva arma secreta. La toxina tetànica.

Aquesta toxina té una característica peculiar. La transporten els nervis. Entra dins les neurones i lentament va per dins en direcció cap a la medul·la espinal. Allà, si n’hi arriba prou quantitat pot acumular-se en els espais entre les neurones, el que anomenem les sinapsis, l’indret on s’intercanvien senyals. I interfereix la senyalització entre neurones. Però la toxina té preferència per unes neurones concretes: les inhibidores.

El nostre cos treballa normalment amb dos estímuls oposats funcionant alhora. D’aquesta manera únicament cal que un dels dos sigui afavorit lleugerament per aconseguir el que volem. En el cas dels músculs, a més, sempre hi ha estímuls per contraure i estímuls per relaxar. Quan mantenim un braç quiet és perquè els dos estímuls estan perfectament equilibrats.

Doncs la toxina del tètanus bloqueja els senyals inhibidors, de manera que tots els músculs comencen a rebre únicament senyals de contracció. Aleshores es perd el control muscular perquè els senyals que envien els nervis per relaxar no arriben a destí. I, sense poder fer res per evitar-ho, la musculatura es va contraient més i més, fins arribar al màxim de capacitat de la fibra muscular.

Sovint comença per la musculatura de la mandíbula i de la nuca, però es pot anar escampant arreu del cos. Aquestes contraccions és el que s’anomena “tetània” i són extremadament doloroses. La causa és entre altres, que els nervis que afecten al dolor o a la consciencia no es veuen afectats i enviaran senyals d’alarma constantment.

Finalment, la rigidesa pot afectar als músculs encarregats de la respiració i arriba la mort per asfíxia, quan els pulmons queden també immobilitzats.

La dada important és que no hi ha cap tractament per curar el tètanus un cop ben establert. Per contra, la vacunació ens protegeix perfectament de la malaltia.

De manera que no li perdem el respecte al tètanus. Una malaltia molt greu, però alhora un exemple del que les vacunes han arribat a representar per la nostra salut.