Mirant al passat

Aquest estiu ha caigut a les meves mans un llibre vell que no he pogut deixar de tafanejar. Era un tractat de biologia… dels anys 30. Es tracta de la “História natural (Geología y biología)” de Justo Ruiz de Azúa.

Quan topo amb aquests llibres, sempre fa gràcia veure com explicaven fa temps coses que ara coneixem en profunditat. I aquesta vegada n’he quedat encantat. Per exemple, descriu els experiments “recents” que feien per demostrar la importància del nucli cel·lular: Si una cèl·lula la partien en dos, la meitat que contenia el nucli seguia viva, mentre que la que no tenia nucli indefectiblement moria.

I el millor ha sigut l’apartat de l'herència. Uns temes sobre els experiments de Mendel dels que ara estudien els alumnes de quart d’ESO, però l’interessant era a les generalitats. Allà hi deia:

“… los caracteres hereditarios están soportados por partículas hipotéticas, que se ha convenido en llamar factores o genes.”

És genial, perquè poques vegades recordem que això dels “gens” és un concepte relativament recent. Els investigadors ja sabien que alguna cosa havia de transportar la informació que passa de pares a fills, però no tenien idea del que devia ser. Ara bé, en alguns aspectes ja anaven ben encarrilats :

“…parece verosímil que en los cromosomas estén contenidos los portadores de los caracteres hereditarios, los factores o genes. Se admite que los genes están dispuestos en fila en los cromosomas…”

Tot és correcte. De totes maneres, també tenien algunes idees que semblaven raonables, però que ara sabem que eren equivocades. Per exemple, ara sabem que un gen és bàsicament una seqüència d’ADN, però durant molts anys van estar segurs que els gens eren fets per proteïnes i que l’ADN era poc menys que un material estructural per donar forma als cromosomes. L’ADN es considerava una molècula massa simple per portar informació genètica.

Òbviament el que passava era que estaven equivocats sobre com era l’ADN en realitat. Això no va ser fins que Watson i Crick van proposar el model, bellísim, de la doble hèlix.

De fet, al mateix llibre, quan parla dels components de la matèria viva hi trobem:

“Elementos de la materia viva: El agua, las sales minerales, los hidratos de carbono, las grasas, los lipoides (composición química parecida a las gradas que se hallan en la periferia de las células), los albuminoides o substancias proteicas, las substancias nitrogenadas no proteicas (urea, bases púricas y aminoácidos), los fermentos solubles (substancias de composición química poco conocida que tienen la propiedad de acelerar las reacciones químicas que se verifican en el organismo) y las hormonas.”

Llegir-ho em fa somriure. Identifico els lipoides com el que ara anomenem fosfolípids, els ferments solubles són els enzims, els albuminoides deuen ser les proteïnes i entre les substàncies nitrogenades no proteiques esmenta les bases púriques, uns dels components de l’ADN!, la clau d’aquelles “partícules hipotètiques anomenades gens”.

De manera que en realitat ja tenien les peces del trencaclosques al davant. El que passava era que no tenien manera de saber com situar-les.

És fascinant descobrir els raonaments que feien, les conclusions que extreien de les limitades dades que tenien i les hipòtesis que formulaven. Quan s’estudien les coses sempre ens les donen ja en la seva forma final, però el camí que porta als coneixements que tenim actualment ha sigut llarg i ple de revolts. Mirar enrere de tant en tant ens dóna una perspectiva valuosísima de com funcionen les coses.

He conegut joves que s’iniciaven en la recerca i que abandonaven poc després en descobrir que normalment els experiments no surten com esperàvem, que els resultats no semblen tenir sentit i que mai saps si has fet una cosa malament o és que la naturalesa és més complicada del que pensàvem. Llegir els problemes que al seu temps van tenir per concloure el que ara coneixem aclareix molt els conceptes de com son les coses en realitat.

I ara miro un llibre de text actual: “Cell and Molecular Biology” i em pregunto... Quantes dades hi haurà aquí al davant que són la clau per futurs grans descobriments, però que encara no sabem com lligar? Unes dades que, potser, d’aquí a setanta anys algú les llegirà i dirà somrient: ...però si ho tenien al davant i no ho veien!