Tocarà fer neteja!

Un dels crits que els pares acostumen a fer als nens és: “fes el favor d’endreçar l’habitació!” Una frase repetitiva, sobretot perquè acostuma a tenir poc èxit. O, en tot cas, és un èxit temporal. El desordre i les piles de coses que ja no serveixen s’acumulen de seguida. I és que és tan pesat recollir les coses i fer neteja...

Aquesta actitud la devem portar incorporada profundament en la nostra manera de ser i és l’origen d’un problema que cada vegada és més seriós. Les deixalles espacials.

Si mireu la foto del costat veureu una imatge generada per l’Agència Espacial Europea, on indica la posició dels objectes identificats que es troben en òrbita terrestre baixa (aquí n'hi ha més) .Realment sembla una platja qualsevol dia solejat d’agost. I és que hi ha moltíssims objectes donant voltes al planeta per allà dalt.

Un parell de dades ens donen idea de la magnitud del problema. Fins ara s’han enviat a l’espai uns sis mil ginys. Alguns han anat a fer missions a l’espai llunyà, però la gran majoria es van situar en òrbita. L’interessant és que avui en dia únicament n’hi ha vuit-cents d’operatius. La resta són pura ferralla. Una ferralla que ocupa espai i contra la que altres naus poden col·lisionar.

Això obliga a dedicar observatoris a fer seguiment d’aquestes restes i a les missions que estan en servei a anar movent-se per esquivar aquests “cadàvers espacials”. I, a més, en ocasions poden caure sense acabar de desintegrar-se en entrar a l’atmosfera.

Sembla una broma, però ja ha passat al menys una vegada. El 22 de gener del 1997, la Lottie Williams, d'Oklahoma, va guanyar l'honor de ser la primera persona colpejada per un fragment de ferralla espacial. Un troçet de la segona etapa d'un coet delta llençat feia anys que va caure i li va encertar l'espatlla.

Però de totes maneres, el més greu no són aquests cinc mil i escaig objectes grans que tenim controlats. Moltes missions van esclatar i es van perdre, els coets en cremar els dipòsits de combustible alliberen fragments de la nau, als astronautes de les estacions orbitals els cauen petits objectes que es perden. Tot això genera una quantitat monstruosa de petits objectes, de pocs centímetres, que també es troben en òrbita. I aquests són els més perillosos, perquè són massa petits per controlar on paren.

Es calcula que hi ha uns cinquanta mil objectes petitons movent-se en òrbita terrestre. Són fragments de pocs centímetres de mida, però que es mouen a uns quants milers de quilòmetres per hora. Això fa es comportin com projectils amb capacitat de destruir un panell solar, un component important o una nau.

I per acabar de complicar-ho hi ha un fenomen anomenat la “Síndrome de Kessler”. Un tècnic de la NASA, en Donald J. Kessler es va adonar que, quan s’arribi a determinada densitat de ferralla, el nombre de col·lisions entre aquests objectes anirà cada vegada a més. Però cada col·lisió generarà més ferralla, cosa que augmentarà la densitat de restes, que xocaran cada vegada més, generant més ferralla, que alhora...

De manera que, de seguir així, en uns cinquanta anys potser ja no es podran enviar missions des de la Terra, a no ser que es posi en marxa un programa d’escombriaires de l’espai (que hauria de ser més seriós que la sèrie de televisió “Quark, la escoba espacial”).

Evidentment el que cal és enviar les naus amb sistemes que no generin residus, o que facin que aquests caiguin a la Terra i es desintegrin a l’atmosfera. Però això encareix les missions i al final el resultat és que ens comportem com els nens que molts no deixem de ser. Fent servir les joguines i després deixar-les allà al mig, confiant en que algú, en algun moment, es prendrà la molèstia de recollir-les sense molestar-nos.