Bellesa sense flors

Fa uns quants anys, fent una excursió pel Pirineu de Navarra, vaig trobar-me baixant d’una collada per una pendent completament coberta de falgueres. Això no és extraordinari, perquè de falgueres també en tenim moltes als nostres boscos, però el que em va sorprendre era l’extensió i, sobretot, la mida de les falgueres. Eren uns vegetals magnífics, gairebé tan alts com jo. I sobtadament vaig adonar-me que la vista que tenia al voltant no havia de ser gaire diferent de la d’un bosc a l’època dels dinosaures.

Habitualment, no hi parem gaire atenció a les falgueres. No tenen flors que ens cridin l’atenció ni fruits que ens puguin alimentar, per això moltes persones creuen que són vegetals sense gaire interès. Però res més lluny de la realitat.

Les falgueres són uns vegetals que realment porten molta història al darrere. Amb elles van començar a aparèixer plantes amb vasos conductors dins el tronc. I això va ser un gran invent! La vida vegetal va passar de les molses i organismes similars, a experimentar amb sistemes que permetien créixer molt més i amb molta més efectivitat. I encara que normalment pensem en les falgueres com una mena de matolls, durant molts milions d’anys, la majoria eren semblants a arbres, amb un tronc important del que sortien les fulles característiques. De fet, encara avui queden algunes espècies de falgueres arboriformes.

Els primers fòssils de falguera corresponen al període Carbonífer, fa més de tres-cents milions d’anys, i no resulten gaire diferents de les falgueres que tenim actualment. En realitat són un vegetal curiós ja que el millor que han fet sempre ha sigut, anar fent. Altres formes vegetals van anar explorant nous mecanismes de reproducció, s’inventaren les flors, van aparèixer diferents estructures i es van adaptar a tota mena d’ambients, de manera que podríem pensar que les falgueres acabarien per desaparèixer degut a la competència d’altres vegetals millor adaptats.

Però el cas és que des que van aparèixer no han deixat de tenir representació en la flora de la Terra. Les falgueres van servir d’aliment a ramats de dinosaures herbívors i d’amagatall als petits mamífers que havien de conquerir el planeta. De pas, van donar lloc a bona part del carbó que extraiem de les mines i fem servir de combustible. Però el seu moment d’esplendor ja va passar. Ara les trobem arraconades a les zones humides dels boscos i les podem trobar a les parets obagues i humides, com petits matolls que es despleguen envoltats de molses i hepàtiques.

Desplegar-se és una paraula que descriu molt bé com creixen ja que si mireu una de les fulles (que s’anomenen frondes) veureu que primer creixen enrotllades com una serpentina i després, a mida que la planta creix, es van desplegant.

I una cosa curiosa és observar la part de sota de les frondes. Com que no tenen flors, la reproducció la fan amb un sistema més primitiu, les espores. Sota les frondes es disposen uns bultets, anomenats sorus, on hi ha les espores. La gràcia és que cada espècie de falguera els té disposats d’una manera particular. N’hi ha de rodons, d’allargats, d'escampats, de prims com una línia recta, en agrupacions, en fileres...

Naturalment es disposen a la part de sota per quedar més protegits. Així el Sol no assecarà les espores i, quan madurin, cauran cap al terra més fàcilment.

Però el més bonic és mirar les mil formes que agafen les frondes de les falgueres. Algunes són simplement una única làmina, molt semblant a les fulles normals. Altres estan profundament dividides una vegada i una altra. Una de les meves preferides és una petita falguera que creix a les parets humides de la banda ombrívola dels camins. Es coneix com Capil·lera, però el nom científic és Adiantum capillus-veneris, fent referència la cabellera de Venus, ja que té uns pecíols negres que poden recordar una cabellera.

És una falguera petita i fràgil, però sempre em recorda que hi ha plantes a les que no els calen flors lluents per resultar extraordinàriament fascinants i belles.