Hi ha aigües i aigües.

Per a molts de nosaltres un dels primers contactes amb la nomenclatura química van ser les etiquetes de les botelles d’aigua mineral. En algun indret de l’etiqueta hi havia, en lletra ben petita, els resultats de les anàlisis de l’aigua fetes sempre pel laboratori del doctor Oliver Rodés. En aquelles línies llegíem per primera vegada paraules com els sulfats, clorurs, bicarbonats, calci, o residu sec. Allò era química i devia ser important, perquè ens ho anàvem a beure!

Durant un temps les etiquetes de les ampolles d’aigua anaven plenes de recomanacions, indicant que eren bones per l’artrosi, pels ronyons, per la pell, per la pressió arterial i fins i tot, en el súmmum de l’absurd, recordaven que era diürètica (que vol dir que fa fer pipí). I és que només faltaria que l’aigua no fos diürètica...

El curiós amb l’aigua era un problema amb la definició. Es deia que l’aigua és incolora, inodora i insípida. És a dir, que no té color, ni olor ni sabor. Però n’hi ha prou amb beure un parell d’aigües diferents per comprovar que si que té sabor i que pot variar moltíssim. I això, per no parlar de l’aigua de l’aixeta d’alguna ciutat.

La clau és òbviament en tot allò que el doctor Rodés analitzava. L’aigua pura destil·lada és la que no conté sals i que no té sabor. Però d’aquesta no en bevem mai. L’aigua normal és aigua mineral, que com el nom indica, conté una petita quantitat de minerals dissolts. La definició d’aigua mineral ja ens indica com va la cosa. Al diccionari diu que l’aigua mineral és: “Aigua de font que, a més de reunir les condicions microbiològiques de l'aigua potable, té característiques especials de composició que li donen un gust diferent, la fan més apta per a certes dietes, ajuden la digestió o presenten certes propietats terapèutiques”. El fet que sigui de font ja indica que ha passat per un estrat subterrani, que ha estat en contacte amb minerals i això serà el que afectarà la composició de sals que porti dissoltes.

Segons el que porti notarem les diferències de gust i també d’aplicabilitat. Per exemple, l’aigua del Vichi Catalan, que bevia sempre que tenia febre, la recordo com molt i molt salada, i si mirem la composició veurem que té una quantitat enorme de clorurs i sodi. El clor i el sodi són els components de la sal (clorur sòdic), de manera que no és estrany que sigui salada. Si necessites baixar la pressió arterial potser millor triar-ne una de diferent, però si passes una febrada anirà molt bé per recuperar les sals que has perdut amb les suades.

I al revés, hi ha aigües amb molt poques sals, i per tant poc sabor, que van bé per qui tingui problemes renals o d’hipertensió. Realment cada cas té un tipus (i moltes marques) d’aigua que poden ajudar.

Com sempre, però, cal fer servir el sentit comú i no creure cegament la publicitat. Totes diuen que són la més indicada, la millor i la més bona. Però és curiós recordar que durant un temps, les aigües indicaven també la quantitat de radioactivitat que contenien. Eren els anys en que s’acabava de descobrir aquest tipus d’energia i semblava que una aigua “radioactiva” havia de donar-nos més energia. Quan van veure que això de la radioactivitat era una mala cosa, va desaparèixer la indicació de les etiquetes.

En realitat el que passava era que la radioactivitat de l’aigua era tan insignificant que a la pràctica no tenia cap efecte. Ni bo, ni perjudicial. Però el màrqueting d’aquells temps, feia creure el contrari. Sobretot perquè pràcticament ningú podia saber si aquelles xifres eren molta radioactivitat o (com en realitat passava) eren valors insignificants.

Ara es van posant de moda aigües més sofisticades. De nou amb l’etiqueta de saludable, però a més amb l’afegit de la sofisticació. És absolutament cert que l’aigua és la beguda més saludable que hi ha. Altra cosa és que en aquest aspecte una marca concreta sigui tan diferent de les altres, com ens volen vendre. Però aquesta és la feina dels publicistes, és clar. I algunes propagandes estan molt ben aconseguides.

Per exemple alguna té noms ben buscats, com l’aigua “King Island Cloud Juice” (Suc de núvols de l’illa del rei). Afirmen que com que l’illa aquesta està tan lluny del continent, l’aigua que hi cau prové de núvols que no han passat per sobre de terra ferma, cosa que li dóna una puresa inigualable. Ignoro si és cert, però és ben trobat.

I l’altra és Bling H2O, l’aigua de la sofisticació. Amb una ampolla caríssima i guarnida amb cristalls. Únicament a mercats de super-luxe. No sé quin sabor té però, per algun motiu, la pàgina on l’anuncien la trobo prou atractiva.

De totes maneres, la millor aigua que es pot beure, de llarg, és justament aquella que brolla fresca de qualsevol font quan hi arribes assedegat.