divendres, de novembre 14, 2008

Hi ha aigües i aigües.

Per a molts de nosaltres un dels primers contactes amb la nomenclatura química van ser les etiquetes de les botelles d’aigua mineral. En algun indret de l’etiqueta hi havia, en lletra ben petita, els resultats de les anàlisis de l’aigua fetes sempre pel laboratori del doctor Oliver Rodés. En aquelles línies llegíem per primera vegada paraules com els sulfats, clorurs, bicarbonats, calci, o residu sec. Allò era química i devia ser important, perquè ens ho anàvem a beure!

Durant un temps les etiquetes de les ampolles d’aigua anaven plenes de recomanacions, indicant que eren bones per l’artrosi, pels ronyons, per la pell, per la pressió arterial i fins i tot, en el súmmum de l’absurd, recordaven que era diürètica (que vol dir que fa fer pipí). I és que només faltaria que l’aigua no fos diürètica...

El curiós amb l’aigua era un problema amb la definició. Es deia que l’aigua és incolora, inodora i insípida. És a dir, que no té color, ni olor ni sabor. Però n’hi ha prou amb beure un parell d’aigües diferents per comprovar que si que té sabor i que pot variar moltíssim. I això, per no parlar de l’aigua de l’aixeta d’alguna ciutat.

La clau és òbviament en tot allò que el doctor Rodés analitzava. L’aigua pura destil·lada és la que no conté sals i que no té sabor. Però d’aquesta no en bevem mai. L’aigua normal és aigua mineral, que com el nom indica, conté una petita quantitat de minerals dissolts. La definició d’aigua mineral ja ens indica com va la cosa. Al diccionari diu que l’aigua mineral és: “Aigua de font que, a més de reunir les condicions microbiològiques de l'aigua potable, té característiques especials de composició que li donen un gust diferent, la fan més apta per a certes dietes, ajuden la digestió o presenten certes propietats terapèutiques”. El fet que sigui de font ja indica que ha passat per un estrat subterrani, que ha estat en contacte amb minerals i això serà el que afectarà la composició de sals que porti dissoltes.

Segons el que porti notarem les diferències de gust i també d’aplicabilitat. Per exemple, l’aigua del Vichi Catalan, que bevia sempre que tenia febre, la recordo com molt i molt salada, i si mirem la composició veurem que té una quantitat enorme de clorurs i sodi. El clor i el sodi són els components de la sal (clorur sòdic), de manera que no és estrany que sigui salada. Si necessites baixar la pressió arterial potser millor triar-ne una de diferent, però si passes una febrada anirà molt bé per recuperar les sals que has perdut amb les suades.

I al revés, hi ha aigües amb molt poques sals, i per tant poc sabor, que van bé per qui tingui problemes renals o d’hipertensió. Realment cada cas té un tipus (i moltes marques) d’aigua que poden ajudar.

Com sempre, però, cal fer servir el sentit comú i no creure cegament la publicitat. Totes diuen que són la més indicada, la millor i la més bona. Però és curiós recordar que durant un temps, les aigües indicaven també la quantitat de radioactivitat que contenien. Eren els anys en que s’acabava de descobrir aquest tipus d’energia i semblava que una aigua “radioactiva” havia de donar-nos més energia. Quan van veure que això de la radioactivitat era una mala cosa, va desaparèixer la indicació de les etiquetes.

En realitat el que passava era que la radioactivitat de l’aigua era tan insignificant que a la pràctica no tenia cap efecte. Ni bo, ni perjudicial. Però el màrqueting d’aquells temps, feia creure el contrari. Sobretot perquè pràcticament ningú podia saber si aquelles xifres eren molta radioactivitat o (com en realitat passava) eren valors insignificants.

Ara es van posant de moda aigües més sofisticades. De nou amb l’etiqueta de saludable, però a més amb l’afegit de la sofisticació. És absolutament cert que l’aigua és la beguda més saludable que hi ha. Altra cosa és que en aquest aspecte una marca concreta sigui tan diferent de les altres, com ens volen vendre. Però aquesta és la feina dels publicistes, és clar. I algunes propagandes estan molt ben aconseguides.

Per exemple alguna té noms ben buscats, com l’aigua “King Island Cloud Juice” (Suc de núvols de l’illa del rei). Afirmen que com que l’illa aquesta està tan lluny del continent, l’aigua que hi cau prové de núvols que no han passat per sobre de terra ferma, cosa que li dóna una puresa inigualable. Ignoro si és cert, però és ben trobat.

I l’altra és Bling H2O, l’aigua de la sofisticació. Amb una ampolla caríssima i guarnida amb cristalls. Únicament a mercats de super-luxe. No sé quin sabor té però, per algun motiu, la pàgina on l’anuncien la trobo prou atractiva.

De totes maneres, la millor aigua que es pot beure, de llarg, és justament aquella que brolla fresca de qualsevol font quan hi arribes assedegat.

12 comentaris :

Carquinyol ha dit...

No fa gaire m'explicaven que a certs restaurants cars hi ha sommeliers d'aigua. La veritat és que em va sorprendre bastant, ja sé que dues aigües minerals no són iguals, però em va semblar ridícul la veritat, només una mostra més d'una societat decadent.

Anna ha dit...

la de casa meva, si la poses calenta, fins i tot té color, una mena de groguenc malaltís que li dóna molt mala pinta!

Anònim ha dit...

quan he estat d'excursio pel pirineu m'han dit que l'aigua que t'hi trobes no et fa passar la set, i a mes no es bo de beure perque no porta minerals... per aixo s'ha de complementar amb polvets de tang o d'aquarius...

Salvador ha dit...

Això de què l'aigua del Pirineu no té minerals deu ser un altre dels cuentos que s'inventen per vendre més begudes enllaunades i més 'polvets'.
Hi han moltes plantes embotelladores d'aigua mineral al llarg del Pirineu.

Dan ha dit...

carquinyol. Realment un excés de sibaritisme pot fregar el ridícul.

anna. Ecs.

kika. Aixó és cert unicament per l'aigua de fondre neu. La neu no te minerals i si que causa cagarrines. Però la de les fonsts (i fins la dels rierols si t'atreveixes) és excel.lent!

salvador. Es que hi ha molts cuentos amb interessos al darrera!

Anònim ha dit...

Molt bo, el 'post' (com sempre).

Només voldria apuntar que des dels mitjans de comunicació 'clàssics', s'hauria d'insistir més en difondre informació com aquesta que (amb tanta destresa) difon en Dan. No em deixa de preocupar el fet de que es publiciten com a saludables aigües amb mineralització molt baixa. Indudablement que ho són per a hipertensos o per a malalts dels ronyons. Però si no pateixes cap d'aquestes circumstàncies, abusar d'aquesta mena d'aigua a l'estiu suposa risc de deshidratació per pèrdua d'electròlits. No tinc informació, però no m'estranyaria un pèl que ja s'hagin donat casos, especialment en nens petits després d'haver passat una diarrea.

No vull dir noms comercials, però en refereixo a marques que envasen aigües que s'extrauen d'aqüifers en granits fisurats (roca molt poc soluble) i que tenen continguts minerals realment baixos.

Enhorabona, Dan. Blogs com aquest són un far de llum en un món dominat pel despreci no ja a la ciència, sinó de vegades a la pròpia raó. Gràcies.

Rita ha dit...

Feia dies que no passava. Vaig a posar-me al dia.

Com sempre, un bon post. M'agrada la teva manera tan didàctica d'explicar les coses.

Gràcies!

assumpta ha dit...

Amb aquesta manera tan planera i alhora didàctica, dona gust de llegir-te. Aquest post "ja m'ha quedat més clar que l'aigua!.
Merci per explicar-ho així !

Laia ha dit...

Uix, i aquelles aigües que em recorden al suc, perquè són molt denses i fins i tot de vegades em costen d'empassar... tenen molts minerals?

Dan ha dit...

anònim. L'exemple que poses és excel.lent de com cal anara amb compte amb allò que es ven com a "saludable".

Rita. Ei, gràcies!

assumpta. Clar i transparent? Genial!

laia. Si et recorda al suc i es espessa... no serà suc? O igual es aigua que porta altres coses a més de minerals. :-S

Laia ha dit...

No home noooo... vull dir que és allò que la trobes molt densa... no sé, és que quan arribo assedegada sóc de buidar mitja ampolla de cop, i amb segons quines aigües em costa molt poder beure una mica seguit... només era per això XD Més aviat al contrari, ara la majoria de sucs prefabricats semblen aigua...

Anònim ha dit...

Jo he estat en un restaurant on una ampolla d'aigua de les Illes Fidji d'un litre costa 5€. És clar que a França, amb els seus preus força més cars per l'aigua mineral que no pas aquí, una de litre i mig me'n va costar 6... i era del Pirineu...
I jo sóc incapaç d'apreciar la diferència entre les aigües minerals. Entre les d'aixeta encara hi trobo alguns matissos, però ara ni això. L'aigua de Bellaterra, em sembla igual que la de Lleida.