Llum sobre la fibromiàlgia

En publicar el llibre dels “100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt”, tenia molt clar que la paraula “encara” era important. De fet, a la introducció ja avisava que previsiblement alguns dels enigmes deixarien de ser-ho aviat, a mida que l’avenç científic anés trobant respostes. Fins i tot especulava amb el fet que, potser alguns trobarien resposta abans i tot que el llibre sortís de la impremta. Doncs el cas és que ha trigat un mes, i que, estrictament, l’enigma encara no està resolt, però sembla que ja n'hi ha un a punt de caure! I la veritat és que és dels que em fa molta il·lusió que deixi de ser un enigma. Sobretot per aquelles dones que ho pateixen. És la fibromiàlgia.

De la fibromiàlgia ja n’havia parlat en alguna ocasió. Una síndrome associada a dolor crònic, difús, difícil de definir, però real, molt real per aquelles persones que la pateixen. El principal problema és que els metges no poden trobar cap causa física que expliqui el dolor. Per això es parla de dolor de tipus reumatoide, ja que sembla afectar als músculs i tendons. Però en realitat es pot presentar de moltes maneres. Un fet que encara complica més el correcte diagnòstic.

A més, és molt més freqüent en dones i això segurament encara n’ha retardat l’estudi clínic. Durant molt temps simplement es tractava les pacients de tenir problemes emocionals, de somatizar alteracions psicològiques o de ser pura i simplement histèriques.

Però mica a mica es va anar imposant la realitat de la patologia. La fibromiàlgia és real, el dolor cruixidor que pateixen no és imaginari i calia trobar-hi una explicació. Hi havia diferents possibilitats. Podia ser que el teixit muscular fos particularment sensible, o que reaccionés exageradament a estímuls mecànics. Podria ser que les neurones encarregades de detectar el dany i activar les vies del dolor fossin massa sensibles i s’activessin sense necessitat. Finalment també era possible que el cervell interpretés malament els senyals enviats pels nervis indicadors del dolor.

Doncs sembla que aquesta darrera possibilitat és la que realment passa. En un treball que acaben de publicar, un equip d’investigadors francesos han fet anàlisi d’imatges del cervell en funcionament i han comparat l’activitat cerebral d’un grup de vint dones afectades de fibromiàlgia amb un altre grup de deu dones no afectades. El que anomenem grup control.

I el que han trobat és que efectivament hi ha una alteració en algunes zones del cervell que pot explicar la malaltia.!

El que mesuraven era el flux de sang que irriga el cervell. Doncs bé, en les dones diagnosticades de fibromiàlgia algunes zones presentaven un excés de flux sanguini, mentre que altres tenien un dèficit. I aquestes no eren unes zones qualsevol. La que mostra un excés de flux sanguini és una part del cervell que s’ha relacionat amb la discriminació del nivell de dolor. I la que mostra poc flux sanguini té a veure amb la resposta emocional al dolor.

Que vol dir això? Podríem imaginar que el cervell funcionés com una ràdio. L’altaveu disposa d’una peça, un transductor, que converteix el senyal elèctric en senyal sonor i ho fa graduant la intensitat. Si el senyal d’entrada és feble això es tradueix en un so fluixet, mentre que si la intensitat de la corrent augmenta el so serà més fort. Doncs amb el cervell passa una cosa semblant pel que fa a la percepció que tenim de la llum, del so, de les olors, el tacte... i el dolor!

Si ens fem una rascadeta sense importància, els nervis envien un senyal feble al cervell, que interpreta un dolor fluixet. Si la ferida és intensa, els senyals que rebrà el cervell seran molt potents i la sensació de dolor que generarà serà molt forta. És tan habitual que mai no hi pensem en aquests mecanismes.

Però durant la fibromiàlgia això sembla que està afectat. És possible que independentment del senyal que enviïn els nervis, el cervell interpreti un dolor intens provinent de qualsevol lloc. Com una ràdio amb el volum al màxim i que no es pot regular.

Ah! I els resultats indiquen que les alteracions no tenen res a veure amb l’estrès, la depressió o l’estat emocional de les pacients. Tot això queda certament afectat, però segurament és conseqüència i no causa de la malaltia.

Potser les coses seran més complicades, perquè de moment únicament s’ha localitzat l’àrea afectada (l'enigma encara no està resolt del tot!). Però això és un pas de gegant! Al menys hi pot haver una prova diagnòstica! No sé si el fet que sigui a nivell de cervell complicarà molt el trobar un tractament o si modular el flux de sang podria tenir efectes terapèutics. Però sembla que finalment es veu una llum al final de túnel. Com ha dit, encertadament, algun titular, la fibromiàlgia deixarà de ser una malaltia invisible.