De veritat és doctor?

Quan algú arriba a fer el doctorat, al principi no n'és conscient, però en realitat ha assolit el màxim grau possible des d’un punt de vista acadèmic. El mateix nom ja ho indica, perquè doctor deriva del llatí docere “ensenyar”. Quan ets doctor es considera que ets docte, que tens prou coneixements com per ensenyar a la resta. No és qualsevol cosa.

I els que ho han aconseguit saben el que costa. Primer la carrera, desprès cal fer una tesi doctoral en algun departament universitari. Allà passaràs tres o quatre anys pencant molt. Afortunadament és sobre el tema que t’agrada, per tant es fa més fàcil. I el fet d’estar envoltat de mestres que fan recerca és un estímul fantàstic. Això sempre que tinguis una mica de sort amb els mestres. Que també pot ser motiu de decepció i frustració importants.

Si ho fas en ciències et trobes sobtadament fent experiments de veritat. Tan de veritat és, que si deixessin d’haver-hi becaris pre-doctorals, la recerca d’aquest país s’aturaria de cop. Bàsicament són els estudiants de doctorat els que treballen als laboratoris. I el millor de tot és el dia que t’adones que els dubtes que tens no els pots resoldre buscant llibres o treballs publicats. No trobaràs cap resposta perquè estàs investigant una cosa que encara no sap ningú. I s’espera que tu trobis la resposta i la comuniquis a la resta de la comunitat científica del món.

Encara que la recerca sigui sobre temes poc punters, que no sigui res de l’altre món, és igual. Quan realment te n’adones que investigues una cosa que encara no se sap, és impressionant. Aleshores entens el que representa un doctorat.

Per això de vegades no entenia algunes persones que tenen el títol de doctor, però que semblaven tenir un nivell de coneixements, com a mínim, discutible. Normalment els trobes en pàgines defensores del creacionisme o de pseudociències. Allà sempre hi ha un article del “conegut doctor fulano de tal, de la prestigiosa universitat de tal lloc”. El problema eren les afirmacions, molt poc rigoroses en el que deien.

Explicacions que ignoren les lleis de la termodinàmica. Afirmacions manifestament falses sobre estructures de proteïnes, numero de supernoves o durada dels dies en temps passats. Hi ha coses que pots interpretar d’una manera o d’una altra. Sempre es pot rebatre una llei de la ciència, que mai són definitives, i és perfectament lícit portar la contraria a tothom. Però el que no es pot fer és ignorar les dades que sabem. No la interpretació de les dades, sinó les dades en si.

Per això, quan llegia articles d’aquests prestigiosos doctors alguna cosa no m’encaixava. Fins que vaig descobrir el que era.

Resulta que hi ha centres que emeten títols de doctor amb una “extremada” facilitat. Tanta que es pot aconseguir un doctorat en un parell de setmanes i sense necessitat d’anar a classe. De fet, algunes d’aquestes “Universitats” són poc més que un estable amb una bústia i un apartat de correu. Això si, amb una gran pàgina web. Són les que s’anomenen “factories de títols”.

És clar. Si algú es presenta com doctor per la “Patriot Bible University” ja hauria de fer malpensar (la de la foto de dalt!). El que passa és que normalment no dius per on t’has doctorat. I aquest cas és frapant, però altres semblen molt reals, com la “Cambridge State University”, on pots aconseguir un doctorat en sis mesos. O la “LaSalle University (Louisiana)” que s’ha posat un nom similar a la “La Salle University (Phyladelphia)”. La segona és una Universitat de veritat. La primera és una factoria de títols. I la llista d’aquestes institucions no és curta precisament.

Per això moltes vegades, defensors del creacionisme o de diferents pseudociències es presenten com a doctors per alguna Universitat, i sembla que el que diuen està recolzat per llargs anys d’estudi i per coneixements adquirits treballosament. I resulta que no. Que el títol que es posen abans del nom no vol dir pràcticament res.

Això no implica necessàriament que els seus arguments siguin falsos o erronis. Però en tot cas, els desautoritza com a defensors d’aquells arguments, els que siguin. I és que el mínim que es pot demanar és una certa honestedat a l’hora de presentar-te.

De manera que la propera vegada que topeu amb algun “doctor” desautoritzant les opinions de la comunitat científica i oferint-vos una veritat que només ell i uns pocs més coneixen, mireu atentament on va aconseguir el títol. No sigui cas que en lloc de doctor sigui, simplement, un xarlatà amb gràcia.