dilluns, de desembre 15, 2008

Un tresor submarí

Si un dia voleu tenir la sensació de ser un gegant que va volant per sobre un bosc ple de vida, doncs mira per on, podeu fer-ho sense massa problemes. Únicament caldrà tenir un parell de detalls en consideració. El bosc tindrà una mida inesperadament petita, i enlloc de volar el que estrictament fareu serà nedar. Però amb ulleres i tub podeu experimentar la fascinació de passar per sobre dels principals, i poc coneguts, boscos del fons marí de la Mediterrània. No estan fets d’arbres, com és d’esperar si parlem d’un ecosistema submergit, sinó per una planta ben característica. La Posidonia oceanica.

El més curiós és que si heu anat alguna vegada a la platja segur que les heu vist. Unes praderies de plantes amb fulles llargues, de verd fosc tirant a marró, amb consistència dura i plenes de taques blanquinoses a sobre. I segur que no ha sigut una imatge gaire impressionant. De fet, quasi tothom les considera més aviat lletges. El problema és que l’habitual és veure-las a l’estiu, que és quan anem a la platja. Però justament aquesta és l’època en que tenen més mal aspecte. Les seves fulles s’estan preparant per la tardor i ja estan començant a agafar un to marronós. Normalment tenen tot d’algues i animals marins enganxats a sobre que els donen un aspecte degradat. I malgrat això, les praderies de Posidònia són una de les principals riqueses ecològiques que tenim a les nostres platges. Un fràgil tresor que cal vigilar i cuidar.

Per començar s’encarreguen de mantenir les platges en condicions. Les arrels i les pròpies fulles eviten que les corrents i les onades s’emportin la sorra. I quan les fulles moren acostumen a arribar a la platja, on s’enganxen amb grans de sorra i altres fulles i finalment fan unes capes que donen consistència a la platja.

A més, contribueixen a oxigenar l’aigua i a generar nutrients. I, com totes les plantes, també capten CO2, que avui en dia sempre és d’agrair. Com que a més, la praderia genera molts indrets on amagar-se, el que resulta és un complex i ric ecosistema ple de peixos, invertebrats i tota mena de formes de vida marina. Si el proper estiu aneu a la platja, us poseu unes ulleres i dediqueu uns minuts a observar una d’aquestes praderies, veureu una munió de sorprenents formes de vida que s’hi amaguen.

Ah! I no cometeu un error molt freqüent (jo també l’he comès alguna vegada) de dir que és una alga. La Posidònia no és una alga sinó una planta, que són coses diferents! Té arrels, fa fruits i, si us banyeu cap al Març, fins i tot podeu tenir la sort de veure’n les flors. Flors submarines, que envien el seu pol·len a cavall de les corrents per arribar a altres flors i fecundar-les.

Aquest sistema d’enviar el pol·len fa que les diferents praderies siguin molt més importants del que sembla. Per poder intercanviar material genètic cal que les diferents plantes no estiguin massa allunyades. La desaparició d’una praderia pot deixar aïllades genèticament moltes altres, que es veurien limitades a fecundar-se a si mateixes amb l’empobriment genètic que això comporta.

I finalment una curiositat. La Posidònia creix a base d’anar allargant les arrels pel fons del mar i traient fulles que surten a la superfície. Amb aquest sistema pot arribar a mides molt grans. Tant que, de vegades el que sembla un prat és en realitat un únic organisme. Fa uns anys van anunciar que havien descobert l’organisme més gran del planeta. Era una Posidònia de les Illes Balears. Fa uns vuit quilòmetres de llarg, que no està gens malament!

Actualment la contaminació, la introducció d'espècies exòtiques, algunes arts de pesca i la pressió humana en general està fent recular la superfície coberta per la Posidònia. I un dels principals problemes que té aquestes praderies és el desconeixement general sobre la seva importància. Com és pot defensar una cosa el valor de la qual no és coneix?

Per això, la propera vegada que us trobeu amb aquestes fantàstiques plantes submarines doneu-li una segona ullada. Es tracta d'anar una mica més enllà de la primera imatge habitual d’unes plantes de fulles brutes que fan angúnia si les trepitjo

En realitat el que tindreu al davant és un dels nostres tresors de la Mediterrània

4 comentaris :

Núria ha dit...

El tens més que perdonat l'error! La Posidònia en té dos de perills. Un és, com molt bé saps, la Caulerpa taxifòlia i l'altre és l'home, la construcció de ports esportius que entren cap el mar i la regeneració de platges que agafen la sorra de mar endins, arrencant els rizomes de la Posidònia. I això és una bestiesa, si arrenques la Posidònia per a regenerar la sorra de la platja fas que la platja quedi desprotegida i que el mar es torni a endur la sorra!. Millor deixar-ho tot tal com està, no?

Alasanid ha dit...

Jo el que m'he preguntat últimament és com s'ho fa la posidònia i altres sals marines per evitar l'osmosi o és que ja tenen una concentració de sal interior igual a la del medi?

Agnès ha dit...

Hi ha alguna cosa a la natura,la qual l'home, no ha perjudicat? Per ignorància, cobdícia,etc... ???.

Dan ha dit...

Núria. Tens tota la raó. Massa gent amb capacitat de decidir creu que una platja es simplement una pila de sorra al costat del mar. Quan els fas notar que la realitat és molt més complexa no ho acaben de creure.

Alasanid. Molt bona pregunta! Mira, ja tinc tema per al post de demà! :-)

Agnès. Doncs sembla que no gaires. Som especialistes a fer malbé el que ens envolta.