Encelade, un indret privilegiat.

A tots els clubs sempre hi ha el nouvingut, el que s’encarrega de fer la feina que els veterans no fan, el jove que va despistat perquè encara no coneix les normes no escrites i que comet errors que fan somriure als que porten més temps. El que és menys freqüent és sobtadament trobar-se com a nouvingut de dos clubs d’allò més selectes. Doncs això és el que li ha passat a un satèl·lit de Saturn. El petit, i sobtadament interessantíssim, Encelade.

Ahir, en Pere, del blog Saragatona, comentava que li agradaria anar a viure a Saturn. Un planeta amb aquells fantàstics anells i uns seixanta satèl·lits ha de resultar d’allò més interessant per passar les nits badant mirant al cel. Malgrat això, la meva tria no seria el propi Saturn, sinó Encelade. Des d’aquest petit satèl·lit gaudiria d’unes vistes impressionants dels anells i a sobre, sempre hi hauria la meitat del cel cobert per l'aclaparadora presencia de Saturn. Un espectacle fabulós. Mireu la imatge de dalt. El que hi ha al darrere no és un defecte de la foto, és l'horitzó gegantí de Saturn!

D’Encelade en sabíem molt poca cosa. El va descobrir William Herschel l’any 1789, però fins que la sonda Voyager no va passar per allà a prop no en vàrem saber gaire res. Aquella mítica sonda va enviar les primeres imatges que van mostrar un món completament cobert de gel. En realitat n’hi ha tant que és el cos del sistema solar que té l’albedo més gran, és a dir, el que reflecteix més llum de tots.

La presencia d’aigua gelada era interessant. Però la forma de la seva superfície ho era encara més. Com quasi tots els cossos del sistema solar, presenta cràters de resultats d’antics impactes. Però Encelade no els té repartits per igual. Hi ha zones que en tenen molts i altres zones que gairebé no en mostren. A més, alguns cràters apareixen deformats i fins i tot partits per esquerdes. Tot plegat suggereix que la seva superfície es va movent, creant-ne de nova i deformant.

Això era el que suggerien les imatges, tot i que no ho sabíem del cert.

Però ara tenim una sonda en actiu orbitant el sistema de Saturn i les seves llunes. La missió Cassini, que està resultat de les més interessants de la NASA. Les Voyager van passar pel costat de Saturn, van fer moltes fotos i van seguir el seu viatge. Però la Cassini ha anat allà per quedar-s’hi. I cada dos per tres passa a prop d’algun satèl·lit, incloent, és clar Encelade i ens dóna més i més dades.

Fa poc va detectar que Encelade tenia atmosfera i això va ser molt inesperat. Els planetes petits no tenen prou gravetat com per retenir l’atmosfera i en pocs milions d’anys els gasos escapen a l’espai. Que Encelade tingui una atmosfera quan no n’hi hauria d’haver indica que s’està generant constantment.

L’altra descoberta va ser uns géisers que sobresortien de la seva superfície. I el millor va ser descobrir que aquestes surgències poden estar fetes per aigua líquida. Una aigua que es congela immediatament, és clar. Però tot plegat fa pensar que sota el gel pot haver-hi un oceà d’aigua líquida, igual que passa al satèl·lit de Júpiter, Europa, i a la pròpia Terra sota l’Antàrtida.

De manera que el petit Encelade ha passat a ser el tercer indret del Sistema Solar on creiem que hi ha aigua líquida, amb tot el que això comporta. I que l’aigua estigui líquida requereix una font de calor. Potser un nucli del planeta més calent de l’esperat. En realitat, també ha passat a ser dels pocs indrets que presenten activitat geològica activa, junt amb Ió, la Terra i el satèl·lit de Saturn, Tità.

A mida que anem descobrint més coses d’Encelade va esdevenint més i més interessant. Però sincerament, a mi em va robar el cor quan vaig veure les fotos que la NASA va publicar. Tenir al costat aquells anells omplint el cel, ha de ser una passada!