dimarts, de desembre 16, 2008

Vegetals i sals

Ahir, al post de les praderies de Posidónia, l'Alasanid va fer un comentari molt interessant. Com s’ho fan aquestes plantes per viure en un ambient d’aigua salada? Tots sabem que les plantes cal regar-les amb aigua dolça. Si ho fem amb aigua de mar el més normal és que es morin. I la pregunta no és irrellevant. Si aconseguíssim varietats de plantes d’interès per l’agricultura que es poguessin regar amb aigua salada, teniu idea de quanta aigua dolça ens podríem estalviar? Regar els camps amb aigua de mar enlloc de l’escassa aigua dels rius!

De totes maneres si que hi ha plantes admirablement adaptades a viure en ambients molt difícils, amb molt poca aigua o molt rics en sals. Són les plantes que veiem créixer al costat de la platja, o en terrenys desèrtics. Unes espècies que dediquen la majoria de les seves energies a captar i preservar cada gota d’aigua. Com sempre, les plantes han de resoldre un problema: no poden caminar. Un animal que es trobi en un indret hostil sempre pot marxar a buscar un lloc millor. Però una planta ha d’aguantar amb el que li ha tocat.

I les dificultats amb l’aigua són moltes. Primer cal captar-la per les arrels. Això ho fan sobretot gràcies a un fenomen anomenat pressió osmòtica. En teoria es tracta d’una propietat que fa que si posem en contacte dos líquids amb diferents concentracions de sals (o del que sigui) tindran tendència a igualar les concentracions, movent-se les sals cap al líquid més diluït i movent-se aigua cap el més concentrat. A la pràctica podem imaginar una cosa semblant al que passa quan posem un terròs de sucre sobre la superfície d’un got amb aigua. Veiem que el líquid és absorbit pel terròs.

Doncs a les arrels de les plantes passa el mateix. La concentració de sals és més elevada dins les cèl·lules de les plantes que a l’exterior i l’aigua és captada per aquesta pressió osmòtica. Evidentment el problema que tenen les plantes que viuen dins el mar o en ambients amb molta sals al terra és que la pressió osmòtica de l’exterior serà superior a la de l’interior de les cèl·lules de la planta de manera que l’aigua tindrà tendència a sortir de la planta i no a entrar.

Per altra banda, si aconseguíssin fer entrar l’aigua, es trobarien amb tanta sal dins la cèl·lula que aquest excés les mataria. Cal una mica de sodi i de clor per funcionar correctament, però únicament una mica. Massa resulta tan dolent com la falta d’aigua. I moltes vegades coincideixen les dos situacions. Molta sal i poca aigua.

Això és un problema letal per la majoria de vegetals, però alhora va deixar un nínxol ecològic lliure per ser ocupat per aquells vegetals que s’espavilessin a resoldre’l. I el que fan algunes plantes és fer desaparèixer les sals a base de guardar l’excés de sodi en uns orgànuls subcel·lulars anomenats vacúols. Són una mena de bosses de deixalles on la cèl·lula hi posa allò que sobra abans d’enviar-ho a l’exterior. D’aquesta manera, la concentració de sal dins la cèl·lula és la necessària per viure, i tot l’excés es fa desaparèixer. Un excés que finalment excreten a fora a través de les fulles, que en aquestes plantes poden tenir cristallets de sal a la superfície.

Però aleshores cal alguna cosa per aconseguir una pressió osmòtica positiva. Sinó, l’aigua no entraria! I el que han fet les plantes ha sigut fabricar substàncies que donin aquesta pressió, però que no siguin sals. Molècules petites, com alguns aminoàcids, sucres o alguns alcohols fan la funció de fer venir l’aigua sense malmetre el funcionament de la planta.

Un sistema complicat, però el premi és que els permet viure on els altres vegetals moririen en poc temps.

Per això, com deia al principi, algunes de les línies de recerca en la millora de vegetals intenten introduir aquests gens que permeten bombar el sodi fora de les cèl·lules i pujar la pressió osmòtica en plantes interessants econòmicament. Com tot, això seria una solució per uns problemes, però en crearia altres de nous. I com sempre, tot dependria de l'ús assenyat que se’n fes.

5 comentaris :

McAbeu ha dit...

Felicitats pel premi c@t'08, he entrat per aquí mig de rebot i t'he de dir que no serà l'última vegada.
És força interessant i està escrit amb claredat, la ciència no ha de ser avorrida i tu ho demostres molt be.
http://xerraires.net/macabeu/

Carquinyol ha dit...

Quan tenen plens aquests vacúols aquestes són unes plantes "rezalàs" ;)

Alasanid ha dit...

Una solució molt enginyosa que no se m'havia passat pel cap.

Si no ho recordo malament hi ha vegetals que es mouen gràcies a la pressió osmòtica.

Iris Gual ha dit...

Sabia que algunes plantes de les llacunes costaneres excreten sals, però no se m'havia ocorregut que la posidònia també té aquest problema. És així com el resol? o té algun altre mecanisme?

Dan ha dit...

McAbeu. Gràcies i benvingut per aquí!

Carquinyol. Es que tienen un zalero....

Alasanid. De fet, la majoria de moviments de les plantes, allo de girar-se cap al Sol o d'obrir i tancar les fulles, ho fan alterant la pressió osmòtica de diferents zones i amb el moviment hogroscòpic canvia la turgéncia i la plata es mou.

Iris Gual. Si que el te el problema. De fet, una de les complicacions de les plantes dessaladores d'aigua de mar es que si aboquen les salmorres a zones on hi ha posidònia (i per tant augmenta una mica la salinitat) la planta comença a créixer menys i a tenir problemes.