El marc dels ulls

És curiós com un quadre pot quedar ressaltar o emmascarat pel marc que l’envolta. Triar l’estructura que l’envolta no és una cosa sense importància ja que mentre que una tria adequada fa ressaltar la bellesa de l’obra, una mala tria pot arruïnar del tot l’efecte obtingut pel pintor. I a la cara ens passa una cosa semblant. Sempre ens fixem en els ulls. I hi ha alguns ulls realment preciosos. Però en l’efecte final hi té molt a veure el marc que els embolcalla. Les pestanyes.

Encara que habitualment hi pensem sobretot quan ens entra una dins l’ull, les pestanyes tenen una característica particular, són alguns dels pèls més sensibles del nostre cos. En general si que notem quan un pèl o un cabell es mou, però en el cas de les pestanyes, aquesta sensació és molt més intensa. Això no és perquè si. Justament la finalitat de les pestanyes és protegir els ulls de l’entrada d’objectes arrossegats pel vent, o insectes despistats. A més de ser un petit obstacle físic, sobretot el que fan és ser molt sensibles a qualsevol contacte, de manera que per petit que sigui el fregament que detecti, nosaltres ja tanquem els ulls en un acte reflex de protecció.

De mitjana tenim entre cent i cent cinquanta pestanyes a la parpella superior, i la meitat a la inferior. I surten de l’extrem de les parpelles, de manera que les seves arrels estan en una situació interessant, perquè estan associades a un grapat de glàndules que s’encarreguen de generar diferents tipus de greixos que necessita l’ull a la superfície per funcionar correctament.

Per exemple, hi ha les glàndules de Zeiss i les de Moll, que són unes glàndules sebàcies com les de la resta dels cabells, però modificades per adaptar-se a les pestanyes. A més de per cuidar els ulls i les llàgrimes, aquestes també segreguen substàncies per mantenir les pestanyes en forma. Aquestes glàndules de vegades s’infecten o s’inflamen i ens causen els mussols de l’ull o patologies com la blefaritis (que vol dir inflamació de les parpelles "blefaros"). Per això és important la higiene de les parpelles.

Però unes estructures que envolten els ulls i que tenen tant efecte sobre la imatge final que tindrem dels ulls no podien sinó ser objecte de molta atenció estètica. En moltes cultures les pestanyes, especialment les de les dones, són objecte de tota mena de manipulacions per fer que els ulls quedin més atractius.

En aquest sentit, qui va tenir un èxit inigualable al segle XIX va ser un fabricant de perfums francès, l’Eugene Rimmel. Ell va inventar una màscara per pestanyes que va resultar un èxit aclaparador. Tant que, com passa en altres paraules, el nom de la marca ha quedat com a indicador del producte. Ara els rímels ja es fan amb compostos més sofisticats. Aigua, surfactants, polímers, colorants, ceres i conservants, però al principi eren més senzills. Pols de carbó barrejat amb vaselina. Una pasta que calia preparar mullant un pinzell i fregant la pastilleta de rímel. I és que els aplicadors que ara hi ha a la bossa de la majoria de noies no es va ninventar fins als anys cinquanta per una altra empresària famosa. L’Helena Rubinstein.

L’important era el resultat. Unes pestanyes més negres, més llargues i més seductores. Encara que, com tot, cal saber fer-ne bon ús ja que cada ull, i cada ocasió, requereix un marc particular.

En tot cas, és divertit observar com els humans hem transformat un senyal d’alarma evolucionat per protegir els ulls de cossos estranys en una formidable arma de seducció.

I és que hi ha mirades que no es poden resistir!